www.gegantsmataro.cat

Nom: Norilca
Alçada: 2,50m
Entitat: La Web dels Gegants de Mataró
Colla: Colla de la Norilca
Barri: Via Europa

Constructor: Sergio Laniado (cos i atrezzos)

Any: Estrena 27 de febrer de 2005

< Veure Norilca posterior >

La Norilca és una dona guerrera, l’origen de la qual s’inspira en la barreja de diverses cultures, sobretot les més influents al Mediterrani (la celta, la romana, la grega, l’egípcia, la musulmana, etc...), i és la primera figura femenina d’aquest estil que hi ha a la ciutat.

El seu casc és una barreja de molts estils sobre la base del típic casc imperial romà anomenat gàlea. Les banyes són una reminiscència celta, no vikinga, doncs, en contra del que molta gent pensa, els víkings no portaven banyes al casc. Les banyes també simbolitzen l'essència grega del barri de Via Europa, representat en les figures de la plaça d’Itàlia, on el déu Zeus convertit en un gran brau intenta persuadir la princesa Europa. També porta trenes, ornaments molt utilitzats pels guerrers celtes i pels nòrdics víkings. Dalt de casc, porta plomes de tres colors diferents; negre, blanc i vermell.

A la seva mà esquerra porta un gran escut amb les formes típiques de les caetres, antics escuts rodons ibers i celtes. Encara que costi de veure, en ell hi ha gravat el nom "Norilca" amb una mena de grafies que recorden l’escriptura ibera. A la part superior hi podem trobar les inicials dels promotors de la figura, una "T" i una "C".

A la mà dreta porta un enorme falcó pelegrí anomenat Drago, la més noble de totes les aus de caça. La Norilca, tot i ser una guerrera, no és massa bel·ligerant i enlloc de portar una arma a la mà, prefereix portar aquest ocell, recordant l'antic art de la falconeria.

El cinturó de la geganta està inspirat en el cinturó màgic d’Hipòlita, reina de les amazones. A la part central hi ha un espectacular cap que representa una espècie de drac-dimoni egipci anomenat Incubus. Aquest cap d'aspecte terrorífic vol fer referència a una època llegendària en què la bruixeria i aquests éssers mitològics (dracs, dimonis, etc) eren un dels pitjors temors de la gent i dels pobles. Dins d’aquesta mitologia neix també la llegenda de Sant Jordi i el drac.

Penjat del cinturó porta una llarga espasa, adornada amb la senyera, i una labris, destral de doble fil, amb el nom de Via Europa inscrit en el seu mànec. La labris està associada a la Gran Deessa, divinitat de l’antiga cultura minoica, i en la mitologia grega, era la principal eina de treball de les amazones gregues; és per tot això, que actualment s’utilitza sovint la imatge d’aquesta destral com a símbol associat al poder femení.

La espasa és gran, llarga i pesada, amb fulla recta de doble tall, molt diferent a les utilitzades pels pobles descendents de l'Imperi Romà. És una espasa vikinga.

La història de la Norilca comença el 26 d’octubre de 2002, quan a en Toni Braza, co-creador de La Web dels Gegants de Mataró, se li acut que, a una pàgina que parla de gegants, potser li cal de tenir-ne un de propi. Sense saber gaire cosa del tema, però amb diverses idees, tira endavant el projecte: vol que sigui de mida més aviat petita i que sigui diferent a la resta dels gegants mataronins; que sigui una dona d’aspecte guerrer llegendari. El nom que tria és Norilca, un anagrama l’origen del qual està extret d’un poema que va escriure uns quants anys abans.

La construcció de la figura és llarga i està plena d’alts i baixos. A principis de l’any 2004 la feina queda estancada i una de les tietes d’en Toni decideix demanar l’ajuda d’en Sergio Laniado. Aquest la porta al seu taller i l’acaba redissenyant i modelant, fent coincidir i ajustant les peces que ja té (el cavallet i el cap) amb les noves que ell construeix (cos, falcó, cinturó, escut, espasa, etc...) fins a donar-li un aspecte impressionant.

La geganta s’estrena el dia 27 de febrer de 2005 amb motiu de la festa del 5è aniversari de la Coordinadora de Colles Geganteres de Mataró, tot i que el dia 24 fa el seu primer acte públic al programa La Fàbrica, de Televisió de Mataró. La colla està formada originàriament pel propi Toni, la seva dona Coral i en Jordi Miralles, un dels col·laboradors més importants del Web dels Gegants de Mataró.

El març de l’any 2006, la Norilca passa de ser una nena a convertir-se en una dona. Aquest canvi es deu, principalment, a la substitució de la petita testa, provisional, per un cap de gegant de debò. La creació del nou cap va a càrrec de Ramon Aumedes, del Taller Sarandaca, i és per Sant Jordi de 2006 que la Norilca apareix per primer cop amb la seva nova fisonomia. A diferència del cos, que és de cartró pedra, el cap és de fibra de vidre i malgrat la idea inicial és fer una rèplica de l'original, finalment es decideix donar-li un toc més guerrer.

El 16 de juny de l’any 2007, durant les festes del barri de Peramàs-Esmandies, es fa l’acte del bateig i l’apadrinament de la figura. Els padrins són en Lucius Marcius i la geganta de Vilassar de Mar, la Lucia; i, els testimonis de l’acte, en Pigat i l’Espaciosa, de Vilassar de Mar; els Gegants del Masnou; el Senyor Carretero; en Pep la Guineu; en Llauderet Gratacels; en Ton; l’Antoniu, i en Tridi. El fet que el padrí sigui en Lucius Marcius no és casual, ja que hi ha molts lligams entre les dues colles i entre els dos gegants (cal remarcar que la Norilca, en els primers anys de vida, dorm al Casal de Barri Les Esmandies, cosa que promou tot tipus de comentaris sobre la relació d’ambdós gegants).

L’estiu de 2007, s’arregla la malmesa estructura i canvia de pentinat. Així, el 29 de setembre, es presenta a la festa de l’Escola Sol-Ixent, coincidint amb l’estrena de l’altre gegant de la colla, el Senyor Queco.

Aquest mateix dia, s’inaugura la nova seu de l’Associació de Veïns de Via Europa-Nou Parc Central, molt més gran que l’anterior, i que permet a partir d’ara, ser també, la nova casa de la Norilca. Quan la colla hi arriba per deixar la figura, veu que encara hi ha festa, i improvisa una sèrie de balls i una dormida al pur estil de la Família Robafaves.

L’aparença actual data de l’abril de 2012: La Norilca, juntament amb el Negrito i la Maria i Mariona, és convidada com a representant de Mataró a la “5ème Ronde Européenne de Géants Portés”, una de les trobades de gegants més importants a nivell mundial, que es celebrava cada sis anys a la localitat flamenca d’Steenvoorde. Aprofitant aquest fet, en Sergio Laniado, repassa la pintura i remodela el cos de la figura, augmentant considerablement la seva alçada. Cap el juliol d’aquell any, Toni Braza li construeix uns nous braços, més grans i adients amb la seva nova alçada.

Tot i que la Colla de la Norilca organitzava les Festes de Via Europa des de l’any 2006, no va ser fins l’any 2013, en què la geganta juntament amb el Senyor Queco, van passar a representar oficialment el barri a petició de la junta de l’Associació de Veïns. La Colla es reanomena com la Colla dels Gegants de Via Europa.

El 2014, l’artista gràfica mataronina Maria José Carrasco, dissenya i pinta les paraules “Via Europa” al mànec de la destral de la geganta, identificant així, clarament, la Norilca amb el seu barri. Maria José Carrasco també li maquilla lleugerament la cara, donant-li una expressió menys dura.

La Norilca, des de fa molts any, sempre va acompanyada de flabiols i també té una música pròpia, la “Polca de la Norilca”. Es tracta d’una peça arreglada al flabiol per en Lluís Nonell, membre del grup de músics ‘Dimecres Flabiol’, i és una adaptació d’una melodia tradicional irlandesa coneguda amb el nom ‘John Ryan's Polka’.

En Drago i el noble art de la falconeria

Respecte el falcó pelegrí, en Drago, representa la més preparada de les aus per l’art mil·lenari d’emprar rapinyaires per a la caça; la falconeria, on animal i persona, treballen conjuntament per aconseguir portar a terme la feina.

A la Península, la falconeria, va ser introduïda pels visigots que varen arribar a través dels Pirineus; practicaven un tipus de caça de baix vol amb astors i esparvers sense el cap tapat amb caputxes. Posteriorment, amb l’arribada dels musulmans, també varen arribar els falcons i l’art de la falconeria tal com el coneixem avui en dia.

Llegenda de l’Incubus
(escrit per Toni Braza)

L’Incubus, és un íncub, un dimoniet que, segons la mitologia o tradicions llegendàries, pren forma humana per assetjar les dones, de nit, covardament quan aquestes dormen. Segons explica la llegenda: l’Incubus va veure a la Norilca en una cercavila per les contrades de les Cinc Sénies, i va quedar-ne tan prendat de la seva bellesa que va decidir fer-la seva, a la nit, mentre ella dormia. La Norilca, quan es va acabar la cercavila, es va quedar a un dels masos de la zona.

Un cop va arribar la nit, l’Incubus va agafar la forma draconiana del déu egipci Anubis, va entrar al mas on dormia tranquil·lament la geganta, i es va posar sobre el seu pit, de tal forma que l’impedia respirar. Però per a desgràcia de l’Incubus, la Norilca no estava sola. En Drago, l’enorme falcó pelegrí que sempre l’acompanya, l’atacà amb bec i urpes fins a fer-lo caure al terra. La Norilca, ja fora de la pressió d’aquell covard dimoniet, es va aixecar ràpidament i, sense la espasa ni la destral, només amb les seves mans, el va ben estomacar. Tot seguit, el va empresonat per sempre al seu cinturó màgic perquè, així, no pogués atacar mai més a cap altra dona.

L’Incubus, des d’aleshores, només pot treure el cap pel cinturó, tot i així, també explica alguna llegenda que, quan la Norilca dorm, l’Incubus pot sortir del cinturó i quedar alliberat i vagar lliure per unes hores.

Deïtats falcons a Egipte: Ra i Horus

El culte a deïtats identificades amb els falcó a Egipte va ser molt estesa. La divinització d'aquest ocell possiblement es va deure a l'admiració cap al falcó pelegrí, una esplèndida au de rapinya, força agressiva, que solcava el cel egipci d’una forma majestuosa. A la necròpolis de Sakkara existia un lloc on aquestes aus eren enterrades amb tota classe de cura i respecte ja que en molts temples on s'adorava a el falcó també es criaven aquests animals. No tots els exemplars eren considerats sagrats, alguns constituïen ofrenes o presents agradables als déus que els pelegrins portaven als llocs de culte.

Com a déus amb cap de falcó trobem a la principal divinitat egípcia, Ra, el déu del Sol. Aquest déu era considerat com la deïtat suprema qui, regulava el pas de les hores, dies, mesos, anys i estacions, portava ordre a l'univers i feia possible la vida a la terra com a font essencial d'energia.

Una altra de les divinitats més significatives dels egipcis era el déu falcó Horus, considerat com l’iniciador de la civilització egípcia.

A la mitologia egípcia també trobem, encara que en molt comptades ocasions, falcons femenins. Aquestes es troben, per exemple, en les criptes de el temple de Dendera i representant a les deesses Hathor i Isis.

El rapte d’Europa

Segons la mitologia grega, Europa va ser una princesa de Fenícia. Un dia, mentre collia flors, el déu Zeus la va veure i se n'enamora perdudament. Per acostar-se-li, el déu es transformà en un gran brau blanc. La princesa, encuriosida per aquell magnífic animal, es va atansar per acariciar-lo i va acabar asseient-se al seu llom. Aleshores, Zeus es va alçar i va marxar corrent fins al mar; i continuà nedant mar endins, direcció a l’illa de Creta, amb l’Europa cridant horroritzada al seu llom. Un cop a l’illa, Zeus li va revelar la seva identitat i es va quedar amb ella.

El rapte d'Europa i la fugida cap a Creta de Zeus va inspirar el nom del continent europeu. El centre geogràfic del barri de Via Europa és la Plaça d’Itàlia, on es poden trobar les estàtues de la princesa Europa i del déu Zeus en forma de brau.

La llegenda d’Hipolita, Reina de les amazones

A la mitologia grega les amazones constituïen un poble llegendari de dones guerreres. Eren valentes, atractives però molt temibles ja que eren unes ferotges lluitadores.

Hipòlita era la reina de les amazones, filla d'Ares, el déu de la guerra i de la reina amazona Otrera. Era la més forta de totes les amazones i tenia un cinturó màgic, regal del seu pare, Ares.

El novè treball d'Hèracles (o Hèrcules) consistia en obtenir aquest cinturó màgic. Hèracles va arribar en una nau a port de Temiscira, regne de les amazones, on va ser rebut per la pròpia Hipòlita. Ella, es va enamorar del semidéu i decideix ajudar-lo en la seva tasca lliurant-li el cinturó voluntàriament.

Hera, la més gran deessa de l’Olimp i enemiga acèrrima d'Hèracles, es va disfressar d'amazona i va difondre, entre aquestes dones guerreres, el malintencionat rumor que Hèracles havia segrestat a Hipólita. Les amazones, furioses, armades amb labris, destralls de doble fil, van atacar la nau d’Hèracles sense pietat.

Hèracles es va pensar que tot formava part d’una trama ideada per la pròpia Hipòlita per matar-lo i, amb fúria, va fer front a l’atac de les amazones. En la batalla, Hipòlita va ser ferida de mort, potser pel propi Hèracles... El que se sap de cert, és que el semidéu se’n va emportar el cinturó màgic, deixant morta a la reina de les amazones.

La labris i el culte a la Gran Deessa

La labris és una de les eines amb més simbologia. Ja en el paleolític i el neolític es poden trobar representacions d'aquesta eina, sovint associada al culte a la ‘Gran Deessa’ i, segons alguns descobriments arqueològics realitzats a Creta, la destral de doble tall era utilitzada específicament per les sacerdotesses minoiques per a usos cerimonials.

La destral era el símbol més sagrat de la civilització minoica, i la seva possessió per part d'una dona permet deduir el nivell de poder femení que existia en aquell context cultural prehistòric. La Gran Deessa era un símbol de la unitat vital de la naturalesa; el seu poder era a les aigües i a les pedres; en les tombes i en les coves; en els animals i en les plantes; a les llars, als boscos i les muntanyes; d'aquí la percepció poètica de la sacralitat i misticisme de tot el que existeix a la terra.

Es creu que el culte a la Deessa, al vell continent, va ser hegemònic durant el Paleolític i el Neolític i, a l'Europa mediterrània, durant la major part de l'Edat del Bronze. La mitologia grega va fracturar la ‘Deessa’ en tres deïtats diferents: Atenea, Venus i Hera.

El casc cerimonial celta i la invenció de les banyes al casc dels víkings

El més famós casc celta, el casc de Waterloo, amb banyes i conservat al Museu Britànic, durant molt de temps ha establert el patró per a les imatges dels guerrers celtes, però de fet, és un cas únic i no és una peça militar sinó destinada a una vestimenta cerimonial. Les banyes, doncs, no té res a veure amb els víkings, ja que aquests mai les hi van incorporar als seus cascos.

La primera idea d’un casc víking amb banyes va ser de Gustav Malström, el 1820 a la seva obra 'La Saga Frithiof', per a donar una imatge, el més violenta possible, d’aquests guerrers nòrdics. Però l’associació més popular d’aquest cascos amb els víkings va ser una altra invenció generada a partir de l’estrena operística ‘L’Anell dels Nibelungs’, de Richard Wagner, en què el més malvat dels personatge apareixia amb un casc amb banyes.

Les dones guerreres vikingues

Tot i que les llegendes de les amazones tenen una part real basada en les dones dels escites, al vell continent existeix un exemple més clar de dones guerreres. Es va donar al període d'expansió militar i mercantil nòrdic, entre els segles VIII i XII: l’anomenada era dels víkings. Com s’ha explicat anteriorment, el casc de la Norilca no té res a veure amb els víkings, però el personatge d’una dona guerrera sí.

Encara hi ha dubtes de la realitat del munt de llegendes protagonitzades per guerreres vikingues, però és clar que les dones de la societat víking gaudien d’un estatus privilegiat respecte a la resta de societats europees, majoritàriament, cristianes o musulmanes. Els restes, eines i armes trobats a la tomba de la gran guerrera vikinga de Birka evidència que, com a mínim, aquesta dona sí era una guerrera professional de molt alt rang.

Cal dir que els víkings no eren un grup ètnic, sinó una professió derivada de les dures condicions de vida de les terres escandinaves, on l'agricultura era molt limitada, fet que forçava part de la població a, durant certes èpoques de l'any, dedicar-se a l'ívíking, és a dir, comerciar amb altres territoris, i sovint saquejar o piratejar.

L’Era dels víkings

L'era dels víkings fou el període comprès entre 793 i el segle XIII a Escandinàvia i Anglaterra, després de l'era del ferro germànica. S’inicia amb el saqueig del monestir de Lindisfarne, l’any 793, i va constituir una època d'expansió militar, demogràfica i mercantil nòrdica cap a les Illes britàniques, Normandia, Islàndia, Groènlandia, el centre de l'Europa occidental, Sicília i els territoris al voltant del Volga. Gràcies sobretot a la seva mobilitat marítima i fluvial, les accions dels víkings es van estendre també fins al Mediterrani, el nord d'Àfrica, l'Orient Mitjà i l'Àsia central. Va haver-hi comunitats víkings que es van establir fins i tot a la costa d'Amèrica del Nord. Popularment es considera que es dedicaven al saqueig i la pirateria, però principalment comerciaven, creaven assentaments colonials o es llogaven com a mercenaris.

La societat escandinava prèvia a l’era dels víkings estava basada en l'agricultura i el comerç amb altres pobles i insistien molt en el concepte d'honor tant en el combat com en el seu sistema de justícia criminal.

Una de les causes del canvi del comportament dels nòrdics i el sorgiment de l'era vikinga pot haver estat la progressió del cristianisme sota el regnat de Carlemany i la destrucció de la flota frisona per part d’aquest cap al 785, que va interrompre el flux d’intercanvis comercials de béns a l'Europa central, amb destinació a Escandinàvia.

La fi de l'era dels víkings, cap el segle XIII, és generalment datada per l'establiment d'una vertadera autoritat reial i l'establiment del cristianisme.

Poema ‘Norilca’
(escrit per Toni Braza el 22 de gener de 1996)

Caminant de nou a la nit,
des de fan temps, sempre buscant,
fred i silenci sota el negre cel,
buscant-te com sempre, Norilca,
buscant-te com sempre, allà on puguis ser.

On t’amagues Norilca?
com tornar a fer aquell record, present,
aquella màgia oculta a la foscor,
aquell somni que es repeteix.

A la ciutat majestuosa, amagada,
en un enorme cúmul d’humanitat,
a un petit poble entre muntanyes,
en un vell racó, ple de pau i tranquil·litat.

Oh, gran i bella...
Norilca, qui sap què ets?
l’amor perdut en un somni,
somni que, potser no existeix.

Com l’aigua freda de l’estiu,
com la neu blanca de l’hivern,
cants d’ocells a la primavera,
a la tardor, amb tu ballen les fulles,
mogudes pel fort vent.

Un somni entre somnis,
un ocell que vola lliure,
allò que es vol i es desitja,
flor maca enmig del desert.

Pujar al cim d’una muntanya,
veure més a prop el cel,
navegar pel mar salvatge,
enormes onades que cauen sobre la fràgil pell.

Norilca, foc que crema per dins,
Norilca, llum d’un sol ardent,
qui no ha perdut mai el cap?
jo sé, què és perdre el seny.

Ignorant d’allò que no creia,
descobrir amb tu que tot pot ser,
Norilca, diga’m on et puc tornar a veure?
ajuda al meu cor, sempre latent.

Caminant en la soledat de la nit,
on la imaginació mana i fa confondre els sentiments,
aquí, sota la llum d’un somni irreal,
on tothom troba un consol inexistent.

Un soroll, una rialla, quelcom es mou,
potser tornes a ser amb mi?
de nou veig aquella mirada,
Norilca?, sí, tu tornes a ser.

Mirada tranquil·la i feliç,
llavis vermells i somrients,
tanta bellesa i tendresa,
oculta en aquest somni etern.

Qui coneix tot això que ara admiro?
una dolçor que no s’oblida fàcilment,
suaus cabells, una cara blanca,
i aquella fragància d’un perfum diferent.

Un cos que brilla a la foscor,
una veu que em crida des d’allà on no passa el temps,
la felicitat de trobar allò que tant buscava,
aquell record que ara, torna a ser present.

Norilca, no et puc tocar,
ets com l’aire, ets com el vent,
com et podria fer un petó?
com acariciar allò que no existeix.

Allò que és fum, allò que es desfà,
allò que en pocs segons es perd,
Norilca, no te’n vagis !!
no vull estar de nou, despert.

El món torna a funcionar,
la claror del Sol desperta el poble,
sorolls i crits sonen al carrer,
la vida torna a la ciutat,
és un dia com un altre,
és un dia més.

Un dia gris i trist,
un dia en què la realitat amaga els sentiments,
l’avorriment d’un dia més a la vida,
una vida en què torna a manar el seny.

Però, hi ha moments,
en que torno a pensar en aquella idea,
en aquella muntanya, aquella flor,
aquell foc intern,
en aquella enorme onada i aquella neu blanca,
en aquell perfum tan diferent.

Oh, dama dels somnis, no et puc oblidar,
aquells ulls que em miraven,
aquella cara, aquells gestos,
enamorat per sempre de tu, Norilca,
enamorat per sempre d’aquell somni cruel.

On deus ser ara Norilca?
potser no existeixes,
potser ets tan sols un somni,
o, ets real? Norilca-Sam,
sí, sí que ho ets, com ho és el cel,
i potser, algun dia et podré trobar,
algun dia seràs sempre present.

Amagada darrera set lletres,
set lletres que oculten el record,
aquella idea del bé,
felicitat i alegria eterna,
ets la terra que sempre busco,
caminant en la nit, entre somnis,
caminant en el teu món diferent.

S.T.
Toni Braza 22 de gener de 1996

Barri de Via Europa

El barri es va formar al voltant de l’Avinguda Via d’Europa cap principis del segle XXI. Antigament l’Associació de Veïns li va donar el nom de Nova Mataró, heretat de l’antiga agrupació de comerciants de la zona, però l’any 2007 ja es va canviar pel de Via Europa-Nou Parc Central, que era pel que, gairebé tothom, coneixia aquesta zona de la ciutat des de bon principi.

Dins del local de l’Associació de Veïns es poden trobar exposats els gegants de la colla gegantera del barri, la Norilca, el Senyor Queco i en Zig-Zag així com altres figures d’àmbit local.

La Via Europa és un dels barris més ben connectats de la ciutat, amb accés ràpid a les sortides de Mataró per l’autovia, a l’Hospital, i als barris veïns de Cerdanyola, Cirera, La Llàntia, Peramàs així com l'Eixample i el propi centre de la ciutat, tot i que el seu planejament residencial fa que predomini, quasi en exclusivitat, l’habitatge i que estigui dotat de molt pocs equipaments.

El barri està rodejat de parcs com el Nou Parc Central, el Parc de Rafael Alberti, el Parc de les Roques Albes i el Parc de Can Boada, tot i que és només aquest últim el que es considera que està dins del barri.

El Parc de Can Boada
(escrit al Capgròs per Xavier Amat el 8 d’octubre de 2010)

El parc de Can Boada és un indret singular i desconegut amb l'encant del bosc mediterrani i tresors modernistes ocults. El petit pujol ha resistit força dignament les pressions urbanístiques de les darreres dècades, i avui és una frontera natural entre els barris de Peramàs, Cerdanyola, La Llàntia i la Via Europa. En altres temps allunyat de la ciutat habitada, el creixement de Mataró l’ha deixat en una ubicació molt cèntrica, a tocar de la transitada plaça de Granollers. Tot i així, i malgrat les reformes realitzades, la zona de parc segueix presentant un aspecte feréstec. Si un matí us lleveu amb ganes de trepitjar bosc però teniu poca estona, arribar-vos al parc de Can Boada i passejar-vos per les seves 2,074 hectàrees us servirà, i a més gaudireu d’unes magnífiques vistes sobre la ciutat. La vegetació del parc, bàsicament pins però també amb alzines, falgueres o una espècie de cactus gegantins, és l’autòctona d’aquest turó, i no és estrany trobar-hi fins i tot algun conill una mica despistat.

Per a molts, Can Boada és el lloc on hi havia aquell saltant d’aigua que creava una cascada força espectacular. I és que el pujol, que enllaça pel carrer de Galícia amb el turó de Cerdanyola formant una petita carena, es precipita en sec amb un pendent de 25 metres quan arriba a l’actual carrer dels Pirineus. No és estrany, doncs, que Can Boada estigui ple de murs, parets i contraforts, alguns d’antics i altres de més recents, per tal d’evitar despreniments de terres o d’aigua sobre els edificis que hi són a tocar. Pel que fa al saltant, avui hi continua sent però l’aigua no hi baixa, i aquest punt s’ha convertit en un dels millors miradors del pujol.

Can Boada, però, fa anys que és un turó “multiusos”. Malgrat la dificultat del seu relleu, i que per cada edifici que s’hi ha construït els arquitectes o mestres d’obres han hagut d’empescar-se-les per salvar els pendents, l’entorn compta amb espais ben singulars. El més conegut, i que és el que dóna nom a tota la zona, és l’edifici que, mirant a la Via Europa, és la seu des de l’any 2006 del Gremi de Constructors i Promotors d’Obres de Mataró i Comarca.

L’Edifici Can Boada

El conegut edifici Can Boada és una obra historicista protegida com a bé cultural d’interès local. Situat al peu del cim de Sant Salvador (o de Can Boada), i mirant cap a Via Europa, és ben visible gairebé des de tot el barri. El seu nom, el pren d’una masia propera, ara desapareguda, que pertanyia als Boada. L’edifici es va construir cap al 1850 precisament per un membre dels Boada, Jeroni Boada, per fer-ne un us particular propi. L’edifici és un clar exemple de l’arquitectura historicista de tendència bizantina.

L'historicisme va ser un moviment desenvolupat al segle XIX que pretenia recuperar l'arquitectura de temps passats. Es tractava d'imitar estils arquitectònics d'altres èpoques incorporant algunes característiques culturals d'aquell segle. Entre les diverses tendències es podien trobar la neobarroca, la neoàrab o, la de Can Boada, la neobizantina.

L'arquitectura neobizantina integra elements de l'arquitectura romana d'Orient juntament amb elements lligats a l'arquitectura cristianomedieval de l'Europa de l'Est, principalment ortodoxa, i que va tenir el seu primer desenvolupament a Constantinoble i, d'una manera més general, a l'Imperi Romà d'Orient entre els segles V i IX. Es caracteritza per l'ús de l'arcada i de cúpules en plena cintra; recorre al totxo i l'estuc com a materials de construcció i en la decoració al mosaic

Jeroni Boada dissenya la seva residència al més pur estil neobizantí. L’edifici es va fer íntegrament d'obra vista. L'estructura de Can Boada es compon de quatre torres semicirculars a cada extrem de l'edifici, amb una cupuleta cada una. Al centre s'hi destaca una altra cúpula de grans dimensions, com si es tractés d'una reproducció en petit de Santa Sofia d'Istambul o de qualsevol temple de litúrgia ortodoxa.

Jeroni Boada i Renter

Jeroni Boada i Renter, (Mataró, 19 d'octubre de 1819 - Mataró, 23 de març de 1886), fill i nét de mestres d'obra tant per part de pare con de mare: els Renter van ser una important família de constructors establerts a Mataró des de principis del segle XVIII i que a partir del 1744 edificaren la part més alta del campanar de Santa Maria. Jeroni Boada va ser un dels pioners a l'estat Espanyol en la fabricació de pedra artificial. El 1872 creà una empresa conjuntament amb el catedràtic de farmàcia Vicens Munnner, a Mataró, amb aquesta finalitat que es denominà "La Auxiliar del Arte". Aquest nou material l'utilitzarà en les serves edificacions com ara la Llar Cabanellas on també intervingueren els escultors Agapit Vallmitjana i Barbany i Josep Anicet Santigosa i Vestraten.

La seva principal obra és a Mataró on a més a més de la Llar Cabanellas també hi destaquen: el Col·legi de Valldemia, Can Aymar, diverses torres-repartidors d'aigua i la casa pròpia Can Boada. També va fer de mestre d'obres en la construcció de la façana de Santa Maria.