www.gegantsmataro.cat

Nom: Senyor Queco
Alçada: 2,60 m
Entitat: Barri de Via Europa-Nou Parc Central
Colla: Colla dels Gegants de Via Europa
Barri: Via Europa

Constructor: Cap (El Ingenio), cos i estructura (Toni Braza), vestuari (Pepita de l'Artesania Dorada). Repintat a l'any 2014 per en Sergio Laniado

Any: Estrenat el 29 de setembre de 2007

Fillols: L'Executiu, Víctor

El Senyor Queco, és un personatge gordet, de cap pelat, nas enorme i uns ulls esbojarrats que empaita, a nens i no tan nens, per allà on passa.

L’any 2007, la colla de la Norilca sorprèn a tothom amb una nova figura, un gegant de dos metres seixanta d’alçada, però molt lleuger de pes: amb prou feines arriba als onze quilos. Així, doncs, qualsevol nen de més de vuit anys, amb només una miqueta de traça, el pot portar. És un gegant diferent, ja que trenca amb l’estereotip de gegantó petit portat per nens i, alhora, aquests senten que duen una figura ben grossa al damunt.

La idea de construir aquest gegant surt gràcies als portadors de l’Antoniu (el gegantó que, durant un temps, també porta la colla). Els nens es fan grans, però continuen essent massa petits com per aguantar el pes de la Norilca. La solució, doncs, és fer un gegant a mig camí, quasi tan gran com la Norilca però amb el pes de l’Antoniu.

Dit i fet, Toni Braza es posa mans a la feina i, a principis d’agost de 2007, ja té feta una estructura i un cos de goma escuma de menys de set quilos de pes, als quals afegeix un cap comprat a la botiga barcelonina El Ingenio. El nom que s’escull és Senyor Queco, com a petit homenatge a una de les primeres paraules que diu la Laura, la filla gran d’en Toni i la Coral (“queco, queco, queco...”). Pepita Fernández, de l’Artesania Dorada, li’n confecciona el vestit i, el mateix dia que surt de la seva botiga, el 29 de setembre de 2007, ja participa a la festa de l’Escola Sol-Ixent i, seguidament, a la inauguració de casa seva, el local de l’Associació de Veïns de la Via Europa-Nou Parc Central.

L’estiu de l’any 2015, degut a un accident, el cap del gegant es va trencar. L’encarregat de la seva reparació va ser l’artista mataroní Sergio Laniado, que durant el procés, també el va repintar totalment però donant-li una aparença idèntica a la original.

La vertadera història del Senyor Queco
(escrit per Toni Braza)

Però qui és el Senyor Queco...? Mentre uns diuen que és un executiu amb unes copes de més, altres mantenen que es tracta d’un pagès vestit de diumenge a punt d’anar a missa. Però la vertadera història d’aquest enorme personatge és la següent:

Hi havia una vegada un petit empresari. El seu modest negoci, de cop i volta, va anar creixent. El petit empresari es va convertir en un gran magnat dels negocis i l’especulació. Moltes vegades sense escrúpols utilitzava la mentida per aconseguir el que es proposava....

Amb el temps i amb aquest comportament va començar a perdre tots els seus amics, però el més greu és que, per cada mentida que deia, li creixia una mica més el nas. Un bon dia, el seu nas era tan enorme que sortint del seu Mercedes, no va poder aguantar el seu pes i va caure de cap a terra. Va quedar ben estabornit i se li van trencar totes les dents menys una, però el pitjor és que li pesava tant el nas que no es podia tornar a aixecar i ja no li quedava cap amic el volgués ajudar.

Vet aquí, que després d’unes quantes hores, passaven per allà uns nens geganters de la Colla de la Norilca i acostumats a portar figures grosses, el van poder aixecar. L’empresari, en aquest moment, es va adonar que no tenia sentit la seva vida sense amics ni gent que l’estimés, i els va preguntar si el volien acceptar com un més de la colla... Els nens van dir de seguida que sí i li van preguntar com es deia i… després de pensar una mica, l’home va decidir trencar amb tot el seu passat i començar a dir-se, simplement, Senyor Queco.

Una vegada a la colla, el Senyor Queco va veure que era quasi tan gran com la Norilca i que seria molt difícil que la pogués portar, però els nens de seguida van trobar una solució: I si en lloc de portar la Norilca, nosaltres et portem a tu...? El Senyor Queco, sense dubtar ni un pèl (ja que no en té cap), va dir que sí tot entusiasmat, però el que no s’esperava és que els petits geganters sempre tenien ganes de córrer i fer giravolts... És per això que sempre el veiem amb aquests ulls mig esbojarrats...

Tot i que sempre li volta el cap, el Senyor Queco està molt content, ja que tornar a tenir amics i la gent el mira amb entusiasme quan passeja (o més aviat gira i gira...) pels carrers.

La històrica botiga El Ingenio

El Ingenio, la botiga d’on va surtir la testa del Senyor Queco (i altres figures de Mataró com en Bru o el Dimoni) forma part del catàleg del patrimoni arquitectònic, historicoartístic i paisatgístic dels establiments emblemàtics de la ciutat de Barcelona en la categoria d’Establiments de Gran Interès. Es tracta d’una botiga-taller artesanal d’un ambient entranyable dedicat a la producció i la venda d’una àmplia gamma de productes relacionats amb la diversió, el joc i l’espectacle. D’aquesta botiga n’han sortit maniquins per a sastreria, màscares, antifaços, jocs de taula, bombes de paper, pirotècnia, estris de màgia i circ, articles de broma i material per a Carnestoltes i, sobretot, molts dels més significatius i coneguts gegants i capgrossos que alegren les festes d’arreu de Catalunya o d’altres contrades.

Malgrat la confusa cronologia que havia envoltat aquest establiment, gràcies a les investigacions de l’expert en cultura popular Jan Grau, sabem que el sastre Benet Escaler i Ullastre (Torelló, 1850 – Barcelona, 1924) va obrir El Ingenio com a obrador i botiga de material festiu l’any 1885, al carrer Rauric, en ple barri gòtic de Barcelona. Benet Escaler, era descendent d'una nissaga de gran tradició escultòrica i d'imatgeria.

L’activitat d’El Ingenio en aquesta època és múltiple i diversa: venda de joguines i estris d’il·lusionisme; fabricació, venda i lloguer de màscares, carotes, gegants i capgrossos de cartó pedra; venda d’entrades per al Teatre Romea; lloguer de vestuari per a esdeveniments socials; lloguer, decoració i il·luminació d’escenaris i llotges per a actes públics, etc. A més, s’hi fan classes de modisteria.
Arcadi, el fill gran de Benet Escaler, hi tenia una agència artística de management teatral i organització de festivals. Lambert, el fill petit, combina la construcció de figures de cartó pedra amb les facetes d’escultor, decorador, comediògraf, attrezzista i escenògraf.

Amb la mort d’Arcadi Escaler el 1923 i de Benet Escaler el 1924, El Ingenio passa a mans de Delfí Homs i Furnell, que ja gestionava la botiga els últims anys de vida de Benet Escaler. Delfí Homs ja tenia dues botigues d’imatgeria religiosa a Barcelona i la seva intenció era redirigir El Ingenio també cap a la venda d’aquest tipus de figures, però donada la tradició tan arralada de la botiga en vendre productes de festa i la forta pressió local, va fer que, finalment, Delfí Homs es decantés per continuar el negoci tal com estava.

El 1944, Mercè Homs (la filla de Delfí Homs) es va casar amb Josep Cardona i Torres, que es va integrar al negoci familiar i va aprendre l’ofici d’artesà. En morir Delfí Homs el 1963, Josep Cardona agafa les regnes de l’establiment. Aquesta va ser una etapa molt prolífera ja que Josep Cardona va impulsar el negoci combinant perfectament l’important taller de creació artística amb la botiga de productes singulars difícils de trobar. El llibre ‘Guapos per sempre. Botigues i locals de Barcelona’, de Maria Favà i Xavier Bolao descriu que ‘els dijous s’hi feien petites actuacions de màgia, a més, ‘quan els nens entren a l’establiment ho volen tocar tot. Els adults també, però es reprimeixen’.

La combinació de botiga insòlita juntament amb el caràcter i la personalitat de Josep Cardona, van ser els detonants de la gran relació d’amistat entre aquest i el poeta Joan Brossa, que era un declarat admirador d’aquest racó de Ciutat Vella i li va dissenyar unes característiques lletres gegants; “Letras Gimnastas”. El poeta també va definir la botiga com “un poema’.

El Ingenio ha mantingut amistat i relacions professionals amb artistes com Salvador Dalí, Cassen, La Fura dels Baus i Joan Brossa. La iconografia festiva dels inicis d’Els Comediants no s’entendria sense aquesta botiga, on la companyia de Canet de Mar va trobar inspiració, complicitat i mestratge.

Josep Cardona, mor l’any 1982 i l'establiment passa a ser regentat per la seva filla, Rosa Cardona, que continua amb el negoci de la venda de material festiu i amb la fabricació de gegants, capgrossos i bestiari durant dècades.

Poc abans de jubilar-se comença a buscar artesans per traspassar el vell taller-botiga, però després d’anys de cerca infructuosa va haver de baixar la persiana el 2016 sense relleu a la vista.

Tot i així, el març de 2016, per l’estètica del local i la singularitat de la seva oferta comercial, l’Ajuntament de Barcelona el va incloure al catàleg d’establiments emblemàtics amb la categoria de gran interès arquitectònic, històric o paisatgístic.

El juny de 2017, El Ingenio va ressuscitar de la mà de Pau Martínez Llop, gerent d’El Rey de la Magia, un estableciment centenari que té el seu propi teatre i museu i que, presumeix de ser la botiga de màgia més antiga d’Europa. Tot i la il·lusió dels impulsors i de la gran acollida de l’opinió pública barcelonina, la dinàmica turística de Ciutat Vella, el desgast de la crisi i l’esgotament personal van poder amb aquesta segona vida efímera, que va durar només 6 mesos. A finals de desembre del 2017, El Ingenio, tornava a baixar la persiana.

El novembre de 2018, Rosa Cardona lloga El Ingenio a l’empresari gironí Lluís Sala Talavera, que altera visiblement tant l’estil de la mercaderia com el perfil objectiu de la clientela. La nova reabertura de la botiga la festeja fins i tot l’Ajuntament amb una cercavila inclosa al programa de festes de Santa Eulàlia 2019. Finalment els número no cuadren i Lluís Sala tanca de nou la botiga l’agost de 2019.

Com han advertit reiteradament associacions de comerciants i col·lectius veïnals de Ciutat Vella, el barri Gòtic arrossega una gran inflació en els preus dels locals comercials que provoca una gran rotació. Els tancaments se succeeixen però la falsa sensació de molta afluència als carrers mantenen els preus elevats. Lloguers massa cars per als emprenedors locals i un públic internacional que passeja més que no pas compra empenyent el centre de la ciutat cap a una oferta comercial cada cap més volàtil, turística i globalitzada.

L’Ingenio, a dia d’avui resta tancat, però encaixada a la vorera, una placa municipal agraeix a El Ingenio “els seus anys de servei a la ciutat”.

Barri de Via Europa

El barri es va formar al voltant de l’Avinguda Via d’Europa cap principis del segle XXI. Antigament l’Associació de Veïns li va donar el nom de Nova Mataró, heretat de l’antiga agrupació de comerciants de la zona, però l’any 2007 ja es va canviar pel de Via Europa-Nou Parc Central, que era pel que, gairebé tothom, coneixia aquesta zona de la ciutat des de bon principi.

Dins del local de l’Associació de Veïns es poden trobar exposats els gegants de la colla gegantera del barri, la Norilca, el Senyor Queco i en Zig-Zag així com altres figures d’àmbit local.

La Via Europa és un dels barris més ben connectats de la ciutat, amb accés ràpid a les sortides de Mataró per l’autovia, a l’Hospital, i als barris veïns de Cerdanyola, Cirera, La Llàntia, Peramàs així com l'Eixample i el propi centre de la ciutat, tot i que el seu planejament residencial fa que predomini, quasi en exclusivitat, l’habitatge i que estigui dotat de molt pocs equipaments.

El barri està rodejat de parcs com el Nou Parc Central, el Parc de Rafael Alberti, el Parc de les Roques Albes i el Parc de Can Boada, tot i que és només aquest últim el que es considera que està dins del barri.

El Parc de Can Boada
(escrit al Capgròs per Xavier Amat el 8 d’octubre de 2010)

El parc de Can Boada és un indret singular i desconegut amb l'encant del bosc mediterrani i tresors modernistes ocults. El petit pujol ha resistit força dignament les pressions urbanístiques de les darreres dècades, i avui és una frontera natural entre els barris de Peramàs, Cerdanyola, La Llàntia i la Via Europa. En altres temps allunyat de la ciutat habitada, el creixement de Mataró l’ha deixat en una ubicació molt cèntrica, a tocar de la transitada plaça de Granollers. Tot i així, i malgrat les reformes realitzades, la zona de parc segueix presentant un aspecte feréstec. Si un matí us lleveu amb ganes de trepitjar bosc però teniu poca estona, arribar-vos al parc de Can Boada i passejar-vos per les seves 2,074 hectàrees us servirà, i a més gaudireu d’unes magnífiques vistes sobre la ciutat. La vegetació del parc, bàsicament pins però també amb alzines, falgueres o una espècie de cactus gegantins, és l’autòctona d’aquest turó, i no és estrany trobar-hi fins i tot algun conill una mica despistat.

Per a molts, Can Boada és el lloc on hi havia aquell saltant d’aigua que creava una cascada força espectacular. I és que el pujol, que enllaça pel carrer de Galícia amb el turó de Cerdanyola formant una petita carena, es precipita en sec amb un pendent de 25 metres quan arriba a l’actual carrer dels Pirineus. No és estrany, doncs, que Can Boada estigui ple de murs, parets i contraforts, alguns d’antics i altres de més recents, per tal d’evitar despreniments de terres o d’aigua sobre els edificis que hi són a tocar. Pel que fa al saltant, avui hi continua sent però l’aigua no hi baixa, i aquest punt s’ha convertit en un dels millors miradors del pujol.

Can Boada, però, fa anys que és un turó “multiusos”. Malgrat la dificultat del seu relleu, i que per cada edifici que s’hi ha construït els arquitectes o mestres d’obres han hagut d’empescar-se-les per salvar els pendents, l’entorn compta amb espais ben singulars. El més conegut, i que és el que dóna nom a tota la zona, és l’edifici que, mirant a la Via Europa, és la seu des de l’any 2006 del Gremi de Constructors i Promotors d’Obres de Mataró i Comarca.

L’Edifici Can Boada

El conegut edifici Can Boada és una obra historicista protegida com a bé cultural d’interès local. Situat al peu del cim de Sant Salvador (o de Can Boada), i mirant cap a Via Europa, és ben visible gairebé des de tot el barri. El seu nom, el pren d’una masia propera, ara desapareguda, que pertanyia als Boada. L’edifici es va construir cap al 1850 precisament per un membre dels Boada, Jeroni Boada, per fer-ne un us particular propi. L’edifici és un clar exemple de l’arquitectura historicista de tendència bizantina.

L'historicisme va ser un moviment desenvolupat al segle XIX que pretenia recuperar l'arquitectura de temps passats. Es tractava d'imitar estils arquitectònics d'altres èpoques incorporant algunes característiques culturals d'aquell segle. Entre les diverses tendències es podien trobar la neobarroca, la neoàrab o, la de Can Boada, la neobizantina.

L'arquitectura neobizantina integra elements de l'arquitectura romana d'Orient juntament amb elements lligats a l'arquitectura cristianomedieval de l'Europa de l'Est, principalment ortodoxa, i que va tenir el seu primer desenvolupament a Constantinoble i, d'una manera més general, a l'Imperi Romà d'Orient entre els segles V i IX. Es caracteritza per l'ús de l'arcada i de cúpules en plena cintra; recorre al totxo i l'estuc com a materials de construcció i en la decoració al mosaic

Jeroni Boada dissenya la seva residència al més pur estil neobizantí. L’edifici es va fer íntegrament d'obra vista. L'estructura de Can Boada es compon de quatre torres semicirculars a cada extrem de l'edifici, amb una cupuleta cada una. Al centre s'hi destaca una altra cúpula de grans dimensions, com si es tractés d'una reproducció en petit de Santa Sofia d'Istambul o de qualsevol temple de litúrgia ortodoxa.

Jeroni Boada i Renter

Jeroni Boada i Renter, (Mataró, 19 d'octubre de 1819 - Mataró, 23 de març de 1886), fill i nét de mestres d'obra tant per part de pare con de mare: els Renter van ser una important família de constructors establerts a Mataró des de principis del segle XVIII i que a partir del 1744 edificaren la part més alta del campanar de Santa Maria. Jeroni Boada va ser un dels pioners a l'estat Espanyol en la fabricació de pedra artificial. El 1872 creà una empresa conjuntament amb el catedràtic de farmàcia Vicens Munnner, a Mataró, amb aquesta finalitat que es denominà "La Auxiliar del Arte". Aquest nou material l'utilitzarà en les serves edificacions com ara la Llar Cabanellas on també intervingueren els escultors Agapit Vallmitjana i Barbany i Josep Anicet Santigosa i Vestraten.

La seva principal obra és a Mataró on a més a més de la Llar Cabanellas també hi destaquen: el Col·legi de Valldemia, Can Aymar, diverses torres-repartidors d'aigua i la casa pròpia Can Boada. També va fer de mestre d'obres en la construcció de la façana de Santa Maria.