www.gegantsmataro.cat

Nom: El Negrito
Alçada: 2,50m
Entitat: Associació de Gent Gran del Parc de Mataró
Barri: Centre

Constructor: Lluís Torner

Any: 23 d'abril del 2003

El Negrito és una simpàtic noi de color, amb camisa groga, un gran barret de palla a una mà i una gàbia a l’altra que és la figura que representa el Casal de la Gent Gran del Parc,

Es tracte d’una rèplica en forma de gegant d’una històrica escultura, situada al mateix parc central, coneguda com el ‘Negrito de la Font’. Cal dir que la figura actual que hi ha a la font, en la que està basada el gegant, tampoc és el Negrito original, sinó una reproducció en bronze feta per l’escultor de Josep Garrido.

A principis del segle XXI, el Casal de la Gent Gran del Parc, conegut pel seu dinamisme, decideix tirar endavant una iniciativa innovadora de la qual no es coneixia cap precedent; fer un gegant per portar-lo la mateixa gent gran del Casal. En aquest Casal es reunien personatges tan relacionats amb el món de l’imatgeria de la ciutat com en Jordi Riera, Pep Llauder o Jaume Font.

El personatge al que faria referència el gegant no seria una altra que un dels elements més característics i populars del Parc, que més, és l’emblema de l’entitat, el Negrito.

La va construir en Lluís Torner de fibra de vidre. La figura en la que es va basar no era l’original, de camisa blanca (que es troba al museu de Mataró) sinó la seva rèplica de la font, de camisa groga. El resultat final, com totes les creacions de Lluís Torner, va ser una obra d'indiscutible qualitat artística amb tot tipus de detalls tan ben aconseguits que el nou gegant semblava ben be la mateixa figura de la font que havia crescut.

S’esperava estrenar el gegant a la primavera del 2012, però la feina es va endarrerir una mica i no va ser fins el 23 d’abril de 2003, quan el Negrito es va presentar públicament al Casal del Parc Central i, a la tarda del mateix dia, ja va participar a la seva primera cercavila, la de Sant Jordi, portat i ballat pels avis del Casal.

Un tret característic dels inicis d’aquest gegant eren el parell de coloms blancs que portava dins la gàbia durant les cercaviles, com al·legoria de la pau i símbol que atreia molt a la mainada. El 2008, l’associació animalista ‘Libera!’ va presentar una queixa pel fet de portar aquest coloms vius i, des d’aleshores el Negrito sol portar un colom fictici.

Realment era admirable l’esforç que feien els avis del casal, ja que no és una figura gaire fàcil de portar. Ara, tots aquests avis que van vetllar pel Negrito portant-lo amunt i avall (fins i tot, en alguna ocasió, fora Mataró) ja han mort. Tots menys un, en Jordi Riera, que com a curiositat, era el posseïdor dels coloms de raça que duia dins la gàbia el Negrito, quan sortia.

El Parc Central

El Parc Central va néixer a finals del segle XIX com un lloc d’esbarjo familiar, especialment pensat per a la burgesia. Es va inaugurar l’any 1893 en el marc d'un projecte de gran envergadura que, a més del parc privat, incloïa un velòdrom, en una zona que en aquells moments encara formava part dels afores de la ciutat.

Es va crear avingudes, gàbies d’animals i cafeteries. Fins, l’any 1894 es va obrir una plaça de toros que va durar poc pel mínim interès que va despertar. Aviat va ser un lloc amb molt de moviment. Però amb el temps, va caure en la desídia i l’abandó. Fins que es va contractar els serveis de Nicolau Rubió i Tudurí, autor d’importants jardins a Catalunya, qui va modificar l’estructura inicial, tot respectant la forma ovalada.

Mataró va anar creixent i el parc va quedar al bell mig de la ciutat, com una mena de pulmó verd, amb grans zones enjardinades plenes d’eucaliptus, pins, cedres i plàtans, diferents zones d’esbarjo pels nens, una zona de patinatge, lloguer de bicicletes, un petit trenet i un cafè. Fins i tot s’hi havia pogut veure diferents tipus d’animals, com per exemple una ossa en una gàbia en el cor del parc, gallines del Japó, ànecs, etc. Al parc destacaven també les seves fonts decoratives, sobretot dos d’elles; la dels Enamorats, just a l’entrada del parc, i la del Negrito, a la part alta, en un bell racó tranquil.

La Font del Negrito

La Font del Negrito està instal·lada a la part alta del Parc Central, davant una caseta d'estil colonial, envoltada d'arbres i, amb la figura del personatge que li dona nom, presidint el petit estany curull de peixos.

La font actual, res té a veure amb l’encant que tenia fa tant sols unes dècades i que feia d’aquest lloc un dels més apreciat pels visitants del parc. El Negrito està situat al mig d’una anella circular, sobre un sortidor on surt aigua en diferents brocs que van a parar a una bassa rodona.

La figura del Negrito és una reproducció de l’original, creada en bronze per Josep Garrido. La figura original, feta amb terracota i d’autor desconegut, es troba al Museu de Mataró. La estàtua representa un noi negre amb barret de palla a una mà i una gàbia a l’altra, vestit amb una camisa blanca, pantalons verds i espardenyes. Fa molts anys havia arribat a tenir una au viva dins la gàbia. És del segle XIX i va ser iniciativa d’uns quants indians de la ciutat, amb la pretensió d’evocar el passat colonial, també es diu que va ser com una mena d’homenatge a un esclau que van portat a Mataró. Sigui com sigui, la figura té un punt políticament incorrecte i recorda els temps d’una intensa relació comercial amb Cuba, quan encara era colònia espanyola. El detall de calçar espardenyes ve a ser una manera de mostrar aquest vincle.

Els Indianos

Els indians (indianos com se’ls anomenava al Maresme), era el nom que rebien els aventurers i comerciants que després d'haver emigrat a les colònies espanyoles a Amèrica, tornaven a Catalunya després d'haver fet fortuna (havent “fet les Amèriques”).

La seva vestimenta era d'una gran elegància i els donava un aire senyorívol que els distingia de la resta de la població. Indumentària típicament americana: pantalons clars, armilla amb relluents botons daurats, un gran mocador de seda al coll i el jipi (un barret de Panamà).

Alguns, en tornar, van construir grans mansions (cases d'indians) que, tot i ser filles de l'ostentació del que havia prosperat, avui dia són un excel·lent exemple de la millor arquitectura de la segona meitat del segle XIX i primer terç del segle XX.

Les cases, generalment, es van construir amb una barreja d'estils arquitectònics en voga en aquella època —neoclàssic i neogòtic—, i s'hi incorporaven molts detalls típics de l'arquitectura colonial i, a l'interior, diversos detalls modernistes. Un dels trets més característics d'una casa indiana és el pati amb els seus jardins de caràcter romàntic: magnòlies, canyes de bambú, caquis i, naturalment, la palmera, símbol paradigmàtic de casa americana. Els jardins també estaven adornats amb diverses fonts, petits llacs amb peixos de colors i camins rivetats amb plantes aromàtiques.

Fent justícia, cal dir que molts van ser alhora generosos amb el seu poble, i van esdevenir promotors d'accions i obres de què va poder beneficiar-se l'empobrida societat contemporània de l'imperi d'ultramar. Així, enllumenat, ferrocarril, escoles, asils, balnearis, hospitals o clubs esportius van ser creats en molts llocs gràcies al seu mecenatge i voluntat.

Els municipis posaven de manifest la seva gratitud envers els seus benefactors nomenant-los fills predilectes i batejant l'edifici amb el nom de l'indiano, o bé dedicant-los un carrer a fi de perpetuar-ne el record. El fenomen va ser força important a Catalunya, que després de l'aixecament del monopoli del comerç de les índies exclusiu de Castella, va poder obtenir una certa compensació de la derrota militar del 1714 i la brutal repressió cultural posterior.