www.gegantsmataro.cat

Nom: Rebentaxarxes
Entitat: Grup d'Esplai Buff
Barri: Sant Simó

Constructor: Membres de l'Esplai Buff (Jaume Fadó, Jose Guixot, Xevi Peran i Joan San José) Reformat a l'any 2020 per Arnau Guardi

Any: 24 d'octubre de 1981

Padrins: Avi
Padrins: Àvia

En Rebentaxarxes és un enorme gegant pescador que inicialment va residir a l’Ermita de Sant Simó, situada a la banda de mar de la ciutat.

Es tracta d'un jove pescador, molt emprenedor i disposat a pescar tot allò que se li posés al davant. Amb la xarxa sempre al damunt, cada dia es dirigeix a la mar, on un grapat de peixos ja temen la seva arribada. La veritat és que tenia molta destresa pescant, perquè sempre, tal com indica el seu nom, omplia i omplia les xarxes de peix fins a rebentar-les.

Una de les històries més curioses que s'han explicat d’aquest gegant és la que va escriure Josep M. Armengou i Marsans en el diari "Avui" el dia 23 d'octubre de 1987 en què emparentava aquest gegant amb tota la família Robafaves, ja que afirmava que era cosí germà del famós Lladrefaves, gegant de Valls i fill d'en Robafaves. (Cal explicar que el 1987 ja feia anys que en Rebentaxarxes no sortia i no se sap ben bé la font que es va utilitzar per donar aquesta història que, segurament no és certa... però tant se val)

Al setembre de l'any 1979 va sorgir a Mataró el Grup d'Esplai BUFF, dirigit per una dotzena de monitors d'entre 14 i 19 anys, que s'ocuparia de nens i nenes d'entre 8 a 11 anys. Tot i que no formava part dels grups de la Parròquia de Sant Pau, l’esplai es va ubicar a la planta baixa dels locals annexos a l'ermita de Sant Simó, i molt aviat es va convertir en una entitat de gran activitat a tot el barri de l’Havana, involucrant-se en la creació de la comissió de festes de Sant Simó.

Pocs mesos després de la posada en marxa de l’esplai, els monitors, emgrescats també en la comissió de festes de l’Ermita, van veure la necessitat de la creació d’una figura festiva que fos emblamàtica i formés part de tot el conjunts d’actes que estaven preparant. Actes prou importants perquè les festes fossin considerades com a Festes d’Hivern de tota la Ciutat.

El gegant, pel lloc on estaven ubicats, havia de representar un home de mar, un pescador que, sense dubte, posés de manifest la històrica identitat marinera de la zona. Hi corren varies històries que relacionen en Rebentaxarxes amb la figura històrica de Domingo Castellà (representat per el , actual gegant del barri de l’Havana), però en realitat la gent de l’esplai no es van inspirar en cap personatge real.

Si el gegant de les festes d’estiu (en Robafaves) teniu un nom compost, el de les festes d’hivern també l’hauria de tenir, i els nens de l’esplai van decidir que fos Rebentaxarxes.

La construcció del gegant va anar a càrrec de Jaume Fadó, Maria Josep (Jose) Guixot, Xevi Peran i Joan San José (tots membres de l'esplai). La Nefer Rovira, va col·laborar-hi pintant-li la cara. El vestit el van confecionar la Teresa González i la Teresa Roger, la qual, també li va fer la gorra que duria, sobre uns cabells naturals recollits de varies perruqueries. Els cost total de la figura va ser d'unes vuit mil pessetes, tota una fortuna per aquells joves monitors en aquella època.

En Rebentaxarxes es va estrenar finalment un 24 d’octubre per les Festes de Sant Simó de l'any 1981, sent així, el primer gegant mariner de la zona (i també de tot Mataró), considerat en aquella època com el gegant del barri. Posteriorment vindrien d’altres figures marineres il·lustres com el Paler, el Ferm, en Minguet o, tot i que inicialment era un masover, en Llorenç.

El dia de l'estrena, puntuals, a les cinc de la tarda, es va fer una cercavila pel passeig del Callao, per presentar el nou gegant a tots els veïns. Tot passejant, en Rebentaxarxes es va anar apropant a l'ermita de Sant Simó, on seria batejat pel conegut Mossèn Colomer i apadrinat per tots els infants i gegants que s'uniren a la festa, i que el reberen amb paperetes i serpentines. Per acabar, es va fer l'adormida del gegant al mateix pati de l'ermita.

El gegant, que es va establir a l’ermita de Sant Simó, va estar actiu durant tres anys participant a festes organitzades per l’esplai a l’Havana, les de Sant Simó i assistint a les populars trobades de gegants mataronins de la diada de Sant Jordi on compartiria protagonisme amb la Família Robafaves i d’altres gegants mataronins molt actius en aquella època com els Gegants del COPP, els Avis del Garbí, o en Pere Joan Ferrer Destorrent.

A mitjans de l'any 1984 el gegant es va desmuntar per tal de refer-ne la ja malmesa estructura; però finalment no es va dur a terme, ja que va coincidir amb una època difícil per l’esplai perquè els hi va sorgir la impossibilitat de continuar utilitzant els locals de l'ermita. Les moltes dificultats de trobar un nou local adequat per les activitats va fer, malauradament, que a finals d'aquell mateix any l’esplai Buff deixés de funcionar definitivament.

En Rebentaxarxes, encara sense restaurar, es va quedar sense casa. Però gràcies a que encara quedaven actius dos dels monitors fundadors de l’esplai, que a més eren parella (Jose Guixot i Jaume Fadó), el gegant, tot i el seu tamany, va poder fer-se un lloc a casa d’ells. En Rebentaxarxes, o com a mínim la seva testa, va restar ben guardada a casa de la Jose i en Jaume durant més de trenta-cinc anys.

L’any 2020 la historia d’aquesta figura fa un gir inesperat, quan gràcies a una iniciativa d’en Jordi Miralles, col·laborador imprescindible de la Web dels Gegants de Mataró, es restaura totalment la figura i es presenta en públic el 30 d’octubre de 2021, per lesFestes de Sant Simó, com va fer quaranta anys enrera. Aquest cop, com a novetat, guarnit amb una faixa que porta brodat “Esplai Buff 24-10-1981”.

La restauració va anar a càrrec de l’Arnau Guardi de Llinars del Vallès, que a partir de l'única fotografia de la que disposava va crear un nou cos, braços i mans buscant al màxim les formes i proporcions del gegant que s'apreciaven en ella. Cal dir que, l’Arnau, va igualar perfectament el to de color de tots aquest elements nous amb el de la testa, la qual no es va totar i mantenia la seva pintura original de 1981. El vestuari el va confecionar la Montse Riera i el cavallet de fusta el va fer en Roger Albert Casanova al seu taller de Vic. Finalment, el bordat de la faixa el realitza la Rosa Maria Busqué i els retocs finals de l’estructura i cos el realitza en Jordi Pedragosa. Tota aquesta feina va estar suporvisada per en Jordi Miralles amb l’ajuda i suport d’en Jan Portet i en Quim Ponce.

El gegant es reestrena per les festes de Sant Simó de l’any 2021 acompanyat per la colla d’en Terenci, d’on són membres bona part de la gent involucrada en el projecte de restauració.

Jordi Miralles i la Recuperació d’en Rebentaxarxes

Tot i que l’inicativa és de l’any 2020, la passió d’en Jordi Miralles per aquest gegant ja ve de molt lluny, concretament de finals dels anys vuitanta.

En Jordi és un gran entusiaste dels gegants (potser el que més), i des de ben petit que recorre totes les festes majors i cercaviles d’arreu de Catalunya observant qualsevol detall d’aquestes figures festives. Juntament amb el seu pare, l’Eloi Miralles, van crear l’Arxiu Ferragut (nom del gegant de la seva Ciutat, Vilafranca del Penedès), una colecció de més de 9.000 fotografies de gegants de tot Catalunya i de diverses parts del món que el porta a recorrer, sempre amb la càmara penjada al coll, qualsevol indret on hi hagi una plantada de gegants i, així, poder fotografiar-los i poder-los documentar.

És a l’any 1987 quan un amic de la familia, en Uanxo (Joan Fradera, històric geganter de la Familia Robafaves), li va parlar d’alguns gegants poc coneguts fora de Mataró, d’entre ells, un tal Rebentaxarxes. Tot i que poc es sabia sobre aquesta figura, el seu original nom ja es va fer un racó a la ment d’en Jordi. Encara faltaven molts anys perquè nasqués La Web dels Gegants de Mataró i no hi havia gairebé res escrit sobre cap de les figures mataronines no institucionals.

Cap a principis del segle XXI, en Jordi, sempre càmara en mà, coincideix en algunes trobades geganteres amb en Toni Braza i la Coral Mas, creant-se una gran amistat entre ells. Quan en Toni i la Coral decideixen publicar tot el que coneixen sobre els gegants mataronins en una web, en Jordi s’engresca totalment amb aquest projecte i, a més d’aportar tots els seus coneixaments i fotografies, els anima a investigar tot tipus d’informació del passat de l’imatgeria mataronina. És durant aquesta recerca quan, al voltant de l’any 2003, es topen amb una imatge d’un Sant Jordi en la que sortia un gegant quasi desconegut per tots tres, un pescador que en Jordi, de seguida, va relacionar amb el nom que feia molts anys tenia gravat al cap: Rebentaxarxes.

Investigant van arribar fins a la Jose Guixot van descubrir que el cap de la figura encara es conservava en un estat impecable. No era la primera trobada que feien ni, per sort, tampoc seria la última, però el lligam d’en Jordi amb en Rebentaxarxes es va enfortir tant que no podia donar la feina per acabada només documentant la història de la figura. Quinze anys més tard, i engrescat per la feina que alguns membres de la Mostra de Gegants de Mataró estaven fent amb la recuperació de figures històriques de la ciutat (els Gegants del COPP, els Gegants de les Aigües o en Pere Joan Ferrer Destorrent), en Jordi decideix contactar de nou amb la Jose Guixot i proposar-li de restaurar en Rebentaxarxes i fer-se càrrec de tot el cost econòmic d’aquesta restauració. La proposta va ser molt ben rebuda i, en poc més d’un any de feina, no exempta de dificultats, el somni d’en Jordi es va fer realitat.

Arxiu Ferragut - Vilafranca del Penedès -

Es tracta d’un fons documental que inclou informació gràfica i literària a l’entorn dels gegants, com a elements de la cultura tradicional i popular. A partir de l’any 1980, Eloi Miralles i Figueres (Vilafranca, 21-II-1945), a recer de l’interès que aquestes figures gegantines desvetllaven en el seu fill Jordi, nascut el 1975, es va dedicar a fotografiar i/o filmar una gran quantitat d’aquestes figures —i ocasionalment també un bon nombre d’elements del bestiari popular—, tant de casa nostra com d’altres països més o menys llunyans, fins a assolir aplegar un nombre indeterminat d’imatges corresponents a més de deu mil personatges diferents, construïts amb el procediment més ancestral del cartró pedra i també amb altres tècniques més modernes, com ara la de la fibra de vidre. La seva dèria l’ha portat a viatjar per tots els Països Catalans, per molts altres indrets de la Península Ibèrica i també a diversos estats europeus: França, Itàlia, Bèlgica. Països Baixos, Regne Unit, Alemanya i Àustria, sempre a la recerca de noves figures; i encara més enllà, també ha retratat gegants al Brasil (Pernambuco) i al Canadà (Quebec). Ultra això, també ha pogut anar recopilant informació diversa, gràfica i literària, sobre figures gegantines de les diverses parts del món, acompanyada de tota una munió de llibres sobre aquesta temàtica concreta i les festes populars en general. El nom de l’arxiu vol recordar el del gegant de Vilafranca del Penedès: Ferragut, un cabdill moro que la memòria popular va perpetuar en el temps i que representa, a més, el primer nom que es va donar a un gegant processional de les nostres terres. Actualment té cura de l’arxiu el fill: Jordi Miralles Jonch.

Conte de Sant Simó i el Sabre
(escrit per Manuel Cusachs i Corredor - il·lustrat per Agnès Vallès i Botey)
Produït i publicat per la revista Cap Gros

Arnau, avui és 28 d’octubre i com cada any, comprarem un sabre i anirem a l’ermita de Sant Simó, oi?
- Si, però..., avi, i per què comprem el sabre?
- Vols que t’ho expliqui?
- Sí, sí.

I l’avi, tot caminant amb el seu nét vers l’ermita que hi ha als afores de Mataró, a l’inici del carrer de l’Havana passada la riera en honor de Sant Simó, li explicà aquesta bonica història.

Fa molts i molts anys a Mataró hi havia pescadors que cada dia es feien a la mar a pescar peixos per vendre’ls a la Plaça de la Peixateria, aquella que hi ha al final del carrer de Barcelona, per poder alimentar la seva família.

Un dia en Pere, en Joan, l’Antoni i en Desideri es van fer a la mar per anar a pescar. Van navegar tant lluny que no es veia la costa. Hi anaren en una embarcació molt grossa, una coca, que es deia “Juliana i Semproniana”. Després d’omplir la barca de sardines, de llagostes, de calamars i de pops es varen posar a descansar fent una becaina. Estaven tant cansats... Mentre, una boira baixa ho anà tapant tot..

...quan de sobte van veure que entremig d’aquella espessa cortina se’ls apareixia un vaixell de vela molt gran que duia una bandera que no havien vist mai amb gent armada fins a les dents. Eren pirates! Els van segrestar i els tancaren a la bodega d’aquella nau sinistra. Un d’ells, el més gran, entenia el català i els va fer explicar qui eren i d’on venien. Quan van saber tot el que els interessava, quatre pirates, dalt d’una barca, es van dirigir a la costa de Mataró i un cop eren a terra es van adreçar a un vell pescador, en Pau, a qui tothom coneixia com en “Forason”. Aquest estava recollint les xarxes, i els pirates li van fer saber que havien fet presoners els quatre pescadors i que si els seus familiars i companys no els donaven moltes monedes d’or i de plata, joies i coses de valor els penjarien passats dos dies al pal més alt del vaixell.“Tornarem d’aquí dues llunes a les sis del matí. Si no veniu amb el que us hem demanat matarem i llançarem al mar els més vells. I els més joves els vendrem com a esclaus.”

Els familiars, amics i companys d’aquells pobres pescadors van ajuntar tots els diners que van poder. Les dones van donar els anells, les arracades, les medalles, les monedes i tot el que tenien de valor. Sabien prou bé que si no feien el que deien aquells malvats pirates complirien la seva terrible amenaça.

Dins de la panxa del vaixell pirata en Pere, en Joan, l’Antoni i en Desideri estaven lligats de peus i mans i només veien un raig de sol que entrava per alguna escletxa.”Deixeu-nos anar. No direm res a ningú!”, deia en Pere que era el més gran i el patró de la coca. “Quedeu-vos amb tot el peix que hem pescat!”, suplicava en Desideri, el més jove de la colla. “Calleu! La vostra vida depèn del rescat!”, va dir el cap dels pirates que era més aviat alt i prim, de pell bruna, de barba punxeguda amb un un ull tapat, una cama de fusta i que empunyava una simitarra molt grossa.

“Som bona gent. Les nostres famílies estaran sofrint. Tingueu pietat”, va dir Joan sense obtenir cap resposta. L’Antoni – en silenci - resava fervorosament:

“Bondadós nostre patró, d’aquests pirates deslliureu-nos Sant Simó. Feu que a casa aviat poguem tornar i si ens ho concediu una ermita us farem alçar”

Després de molta estona -cansats, morts de gana i temorososs’adormiren profundament. I els pirates estaven de celebració menjant, rient i bevent a pler.

L’Antoni tenia al seu costat un tros de fusta llarg i prim. Ja era negra nit i només se sentia la remor de les ones del mar que xocaven suaument amb el vaixell gronxantlo.

L’Antoni es despertà i a les fosques cercà la fusta. I o miracle!
- Saps què havia passat?
- Què? -, va dir l’Arnau obrint uns ulls com taronges.
- Doncs que aquell tros de fusta s’havia convertit en un sabre. El seu primer pensament va ser el de tallar el coll d’aquell pirata que els vigilava i que estava ben adormit.

Sant Simó, però, se li va aparèixer i li digué que “no” amb el cap. Avergonyit del seu mal pensament va tallar les cordes que el tenien lligat i les dels seus companys. Aquests es despertaren molt sorpresos, i ell els féu un senyal per què no fessin remor. Silenciosament van pujar a coberta. Tots els pirates dormien la borratxera. No es veia res. Només el reflex platejat de la lluna sobre les ones del mar i els estels rutilants com diamants al cel. Aquells estels que els havien acompanyat i guiat durant tantes i tantes nits... Van pujar a la seva barca, la “Juliana i Semproniana” - que estava lligada - silenciosament i a poc a poc gràcies a una lleugera brisa que de cop i volta s’havia posat a bufar hissaren totes les veles i s’anaren allunyant del vaixell pirata i enfilaren la proa vers la platja de Mataró.

Els seus cors bategaven amb força però res no els aturaria. Un únic objectiu els motivava: arribar a la platja i retrobar-se amb els seus éssers més estimats. Ja es veien les llums de les fogueres que els familiars i amics havien fet a la sorra esperant noves i amb dos farcells plens de coses de valor pels pirates. Faltaven pocs metres per tocar terra i alguns es van tirar a l’aigua cridant:”Som nosaltres! Sant Simó ens ha alliberat!” Pescadors i familiars es van fondre en abraçades, plorant, rient i omplint-los de petons.

L’Antoni, voltat de tota la gent, volgué explicarlos el que havia passat i cercà aquell sabre que Sant Simó els havia ofert. Però no el veia. Saps per què?
- No, no. Per què? -, respongué l’Arnau amb el rostre tens d’emoció i la boca oberta.

- Resulta que el sabre s’havia convertit novament en una fusta. Tothom va comprendre que el sant els volia salvar però sense que fessin mal a ningú. Ni tant sols a aquells pirates que quan es van despertar de la borratxera i van veure el que havia passat van girar cua com esperitats i es van perdre en la negra nit enmig d’una mar esvalotada.

L’Antoni i els altres pescadors en agraïment al seu patró Sant Simó van erigir una bonica ermita a prop de la platja. I hi dipositaren aquella fusta en forma de sabre en recordança del seu alliberament. I cada any el 28 d’octubre se celebra el dia del sant en agraïment pel seu ajut.

I des de llavors tots els nens i nenes de Mataró i també els pares, els avis, oncles i tietes mengem un sabre de massapà ben ensucrat recordant el miracle que feu Sant Simó salvant els pescadors.

- En vols un, Arnau?
- Sí,sí que el vull, avi -, respongué l’infant, fent-li un petó a cada galta.