www.gegantsmataro.cat

Nom: Zig-Zag
Alçada: 2,35 m
Entitat: La Web dels Gegants de Mataró
Colla: Colla dels Gegants de Via Europa
Barri: Via Europa

Constructor: Lluis Torner (cap) i Pepita d'Artesania Dorada (vestuari)

Any: Estrenat el 17 de maig de 2008

Padrins: Víctor
Padrins: Mar (Colla dels Blaus de Granollers)

El gegantó més petit de la colla de la Norilca és en Zig-Zag. És el germà bessó del Pallasso, una figura de Lluís Torner de l’any 1986.

La idea del graciós personatge sorgeix quan els membres de la colla treuen novament el Pallasso (que feia més de vint anys que no sortia), per les festes de la Via Europa de l’any 2007. Tots queden tan fascinats d’aquesta figura que n’encarreguen, una rèplica, a en Lluís Torner.

En Zig-Zag es tracta doncs d’una rèplica exacta del Pallasso, feta amb el mateix motlle, però amb fibra de vidre en comptes de cartró pedra i pintada amb tons blavosos en comptes de vermellencs. En Lluís Torner decideix fer-lo així per donar-li una personalitat pròpia i diferenciada del Pallasso original, així com d’altres gegants com en Ramonet o en Tabalot.

Originàriament, es construeix per ser un gegantó amb estructura de pal (com el Pallasso original), però l’elevat pes final de la testa i, donat que els membres de la colla volen una figura que pugui ser portada per nens petits, fa replantejar tot el projecte, adaptant el cap a una estructura de cavallet clàssica. Aquesta estructura la construeix el propi Toni Braza basant-se en l’experiència de les tres anteriors: les dues primeres de la Norilca i la del Senyor Queco. El vestit acolorit és idea i obra de Pepita Fernández, de l’Artesania Dorada.

Finalment, en Zig-Zag es presenta en societat, al passatge d’Aneto, el dia 17 de maig de 2008, amb motiu de la segona Trobada de Gegantons i Capgrossos de la Via Europa. En la tercera celebració de la Trobada, dos anys més tard, en Zig-Zag és batejat en una cerimònia en la qual també participen en Víctor, de la Colla Xamarca, i la Mar, de la Colla dels Blaus de Granollers, com a padrins; els nans i els cavallets de Mataró, com a testimonis i moltes altres figures.

El Conte d’en Zig-Zag
(escrit per Toni Braza)

El Pallasso, que feia més de 20 anys que no sortia a una festa mataronina, l’any 2007 es va decidir a participar a la 1a Cercavila de Gegantons, Capgrossos i Bestiari Festiu de la Via Europa. L’experiència va ser tan bona i s’ho va passar tan bé que no va parar d’explicar-li detalladament al seu germà cada moment de la festassa en la que va participar.

En Zig-Zag, entusiasmat per les històries del seu germà bessó, va decidir que ell també sortiria al carrer i ballaria al costat d’altres gegants. Volia ser admirat i portar el somriure a tots els nens i nenes que el veiessin ballar. Admirat, tant o més que el propi Robafaves, del que tothom també n’hi havia parlat...!. Però en Zig-Zag, per un moment va tocar de peus a terra i es va entristir: mai podré ser admirat com en Robafaves i els altres gegants... no sóc un gegant... sinó un gegantó ben petitet...!

El petit pallasso, trist i desanimat, va mirar al cel, i amb llàgrimes als ulls va pensar: tan de bo fos tan alt que pogués tocar-lo...! De cop i volta el cel li va parlar: tot el que et proposis, si ho vols de veritat, es farà realitat; no tinguis por i intenta-ho...! Llavors en Zig-Zag va aixecar els braços i els va estirar tant com va poder, volia intentar-ho, volia tocar el cel.

De cop i volta va començar a créixer: dos metres... dos metres deu... Va continuar estirant els braços cap a munt amb totes les seves forces: dos metres vint, dos metres trenta... Un últim esforç... dos metres trenta ... i .. cinc... fins que va caure esgotat a terra.

En Zig-Zag es va esforçar tan com va poder i, tot i que va créixer quasi mig metre, no va deixar de ser un gegantó.

Novament desanimat, va tornar a casa, i un cop allà es va trobar amb el seu germà, el qual se’l va quedar mirant. Que t’ha passat? Li va preguntar tot estranyat. En Zig-Zag li va dir que volia créixer, però no ho havia fet el suficient, només una miqueta. Llavors el seu germà li va dir: Però si no ho dic per la teva alçada, sinó pel teu color: ARA ETS BLAU!!!!

En Zig-Zag volia tocar el cel, però amb l’esforç de voler créixer no es va adonar que feia estona que ja l’havia tocat i que havia quedat impregnat de la seva blavor: cabells, celles, ulls, nas, boca... tot ell va quedar tocat pel cel. Volia ser més alt per ser admirat però, això no cal: ni més alt, ni més maco, ni més fort, ni més intel·ligent... només cal ser un mateix i portar un somriure vertader allà on es va.

Des d’aleshores en Zig-Zag és un pallasso blau. I amb la seva blavor ens recorda que ser admirat no és tan difícil, només cal ser com s’és i portar felicitat allà on es va.

Barri de Via Europa

El barri es va formar al voltant de l’Avinguda Via d’Europa cap principis del segle XXI. Antigament l’Associació de Veïns li va donar el nom de Nova Mataró, heretat de l’antiga agrupació de comerciants de la zona, però l’any 2007 ja es va canviar pel de Via Europa-Nou Parc Central, que era pel que, gairebé tothom, coneixia aquesta zona de la ciutat des de bon principi.

Dins del local de l’Associació de Veïns es poden trobar exposats els gegants de la colla gegantera del barri, la Norilca, el Senyor Queco i en Zig-Zag així com altres figures d’àmbit local.

La Via Europa és un dels barris més ben connectats de la ciutat, amb accés ràpid a les sortides de Mataró per l’autovia, a l’Hospital, i als barris veïns de Cerdanyola, Cirera, La Llàntia, Peramàs així com l'Eixample i el propi centre de la ciutat, tot i que el seu planejament residencial fa que predomini, quasi en exclusivitat, l’habitatge i que estigui dotat de molt pocs equipaments.

El barri està rodejat de parcs com el Nou Parc Central, el Parc de Rafael Alberti, el Parc de les Roques Albes i el Parc de Can Boada, tot i que és només aquest últim el que es considera que està dins del barri.

El Parc de Can Boada
(escrit al Capgròs per Xavier Amat el 8 d’octubre de 2010)

El parc de Can Boada és un indret singular i desconegut amb l'encant del bosc mediterrani i tresors modernistes ocults. El petit pujol ha resistit força dignament les pressions urbanístiques de les darreres dècades, i avui és una frontera natural entre els barris de Peramàs, Cerdanyola, La Llàntia i la Via Europa. En altres temps allunyat de la ciutat habitada, el creixement de Mataró l’ha deixat en una ubicació molt cèntrica, a tocar de la transitada plaça de Granollers. Tot i així, i malgrat les reformes realitzades, la zona de parc segueix presentant un aspecte feréstec. Si un matí us lleveu amb ganes de trepitjar bosc però teniu poca estona, arribar-vos al parc de Can Boada i passejar-vos per les seves 2,074 hectàrees us servirà, i a més gaudireu d’unes magnífiques vistes sobre la ciutat. La vegetació del parc, bàsicament pins però també amb alzines, falgueres o una espècie de cactus gegantins, és l’autòctona d’aquest turó, i no és estrany trobar-hi fins i tot algun conill una mica despistat.

Per a molts, Can Boada és el lloc on hi havia aquell saltant d’aigua que creava una cascada força espectacular. I és que el pujol, que enllaça pel carrer de Galícia amb el turó de Cerdanyola formant una petita carena, es precipita en sec amb un pendent de 25 metres quan arriba a l’actual carrer dels Pirineus. No és estrany, doncs, que Can Boada estigui ple de murs, parets i contraforts, alguns d’antics i altres de més recents, per tal d’evitar despreniments de terres o d’aigua sobre els edificis que hi són a tocar. Pel que fa al saltant, avui hi continua sent però l’aigua no hi baixa, i aquest punt s’ha convertit en un dels millors miradors del pujol.

Can Boada, però, fa anys que és un turó “multiusos”. Malgrat la dificultat del seu relleu, i que per cada edifici que s’hi ha construït els arquitectes o mestres d’obres han hagut d’empescar-se-les per salvar els pendents, l’entorn compta amb espais ben singulars. El més conegut, i que és el que dóna nom a tota la zona, és l’edifici que, mirant a la Via Europa, és la seu des de l’any 2006 del Gremi de Constructors i Promotors d’Obres de Mataró i Comarca.

L’Edifici Can Boada

El conegut edifici Can Boada és una obra historicista protegida com a bé cultural d’interès local. Situat al peu del cim de Sant Salvador (o de Can Boada), i mirant cap a Via Europa, és ben visible gairebé des de tot el barri. El seu nom, el pren d’una masia propera, ara desapareguda, que pertanyia als Boada. L’edifici es va construir cap al 1850 precisament per un membre dels Boada, Jeroni Boada, per fer-ne un us particular propi. L’edifici és un clar exemple de l’arquitectura historicista de tendència bizantina.

L'historicisme va ser un moviment desenvolupat al segle XIX que pretenia recuperar l'arquitectura de temps passats. Es tractava d'imitar estils arquitectònics d'altres èpoques incorporant algunes característiques culturals d'aquell segle. Entre les diverses tendències es podien trobar la neobarroca, la neoàrab o, la de Can Boada, la neobizantina.

L'arquitectura neobizantina integra elements de l'arquitectura romana d'Orient juntament amb elements lligats a l'arquitectura cristianomedieval de l'Europa de l'Est, principalment ortodoxa, i que va tenir el seu primer desenvolupament a Constantinoble i, d'una manera més general, a l'Imperi Romà d'Orient entre els segles V i IX. Es caracteritza per l'ús de l'arcada i de cúpules en plena cintra; recorre al totxo i l'estuc com a materials de construcció i en la decoració al mosaic

Jeroni Boada dissenya la seva residència al més pur estil neobizantí. L’edifici es va fer íntegrament d'obra vista. L'estructura de Can Boada es compon de quatre torres semicirculars a cada extrem de l'edifici, amb una cupuleta cada una. Al centre s'hi destaca una altra cúpula de grans dimensions, com si es tractés d'una reproducció en petit de Santa Sofia d'Istambul o de qualsevol temple de litúrgia ortodoxa.

Jeroni Boada i Renter

Jeroni Boada i Renter, (Mataró, 19 d'octubre de 1819 - Mataró, 23 de març de 1886), fill i nét de mestres d'obra tant per part de pare con de mare: els Renter van ser una important família de constructors establerts a Mataró des de principis del segle XVIII i que a partir del 1744 edificaren la part més alta del campanar de Santa Maria. Jeroni Boada va ser un dels pioners a l'estat Espanyol en la fabricació de pedra artificial. El 1872 creà una empresa conjuntament amb el catedràtic de farmàcia Vicens Munnner, a Mataró, amb aquesta finalitat que es denominà "La Auxiliar del Arte". Aquest nou material l'utilitzarà en les serves edificacions com ara la Llar Cabanellas on també intervingueren els escultors Agapit Vallmitjana i Barbany i Josep Anicet Santigosa i Vestraten.

La seva principal obra és a Mataró on a més a més de la Llar Cabanellas també hi destaquen: el Col·legi de Valldemia, Can Aymar, diverses torres-repartidors d'aigua i la casa pròpia Can Boada. També va fer de mestre d'obres en la construcció de la façana de Santa Maria.