www.gegantsmataro.cat

Nom: Toneta
Parella: Maneló
Entitat: Ajuntament de Mataró
Colla: Colla dels Gegants i Nans de Mataró

Constructor: Josep Maria Diamant i Montañés

Any: 1964

< Veure Toneta posterior >

La Toneta és la filla d’en Robafaves i la Geganta i l’únic membre de la família del qual se’n coneix la data d’origen de manera gairebé segura: 1853. Sembla que és de les primeres gegantones, filla d’una parella de gegants, que hi ha a Catalunya. Aquesta geganta és anomenada, simplement, gegantona o gegantoneta, i d’aquí en deriva el nom actual: Toneta.

El 1957, la Toneta ja apareix amb la melena llarga i rossa que li dóna l’aspecte jovial i modern que tothom coneix. Va vestida amb uns tons rosats i marronosos i, com la seva mare, porta un ram de flors naturals a la mà dreta, mentre que, amb l’esquerra, s’agafa coquetament la faldilla.

La Família dels Gegants de la Ciutat està formada per en Robafaves, el cap de família; la seva dona, la Geganta; la seva filla, la Toneta i el marit d’aquesta, en Maneló, a més de tota una cort de nans que sempre els acompanyen ballant alegrament i que contrasten amb la solemnitat dels gegants. Aquests gegants surten molt poques vegades de la ciutat i no els trobarem gairebé mai a les plantades multitudinàries. Això sí, solen assistir a moltes de les festes dels barris mataronins.

Tots ells són patrimoni cultural de la ciutat, i és per aquest motiu que tenen un protocol de funcionament específic, aprovat pel Ple de l’Ajuntament. Actualment, l’Institut Municipal d’Acció Cultural és qui té cura de la seva gestió i del seu manteniment.

Els Gegants de Mataró han estat l’única comparsa d’existència més o menys continuada al llarg dels darrers segles. Aquesta pervivència en solitari els ha conferit un protagonisme destacat. La figura llegendària d’en Robafaves, la particularitat de posseir noms propis des de fa decennis, la singularitat de constituir una família des de l’any de la picor i la bellesa reconeguda dels distingits personatges són els arguments que avalen el carisma d’aquests gegants.

Tots els gegants mataronins representen la ciutat d’alguna manera, però són els institucionals les que tenen un grau d’identificació més alt, i per tant, cal que se’ls exigeixin més responsabilitats. Aquestes exigències són les que els fan diferents de la resta: La sistematització del repertori popular, el reglament i l’organització interna, l’activitat oberta i voluntària, la continuïtat de la tradició, les propostes innovadores, la moderació a l’hora d’acceptar invitacions a les assistències a l’exterior..., tot ha repercutit favorablement en la dignitat de les figures.

El seu estricte caràcter protocol·lari no acaba de ser entès per bona part del món geganter, però també és cert que la solemnitat amb la qual es passegen i ballen pels carrers no els allunya del públic espectador, sinó tot el contrari: els dóna proximitat cap a la gent, sobretot cap els més petits, que no es limiten a veure’ls passar, sinó que els acompanyen amb admiració, com si fossin uns membres més de la comitiva, i participen activament de la cercavila. El fet d’acompanyar les figures i caminar al seu costat s’accentua encara més en la comparsa dels nans de la ciutat, ja que es crea un autèntic entramat entre portadors i espectadors que és difícil de veure fora de Mataró.

Els quatre gegants ballen al so de flabiolaires en les cercaviles i les dormides, perpetuant la tradició de la ciutat. A La Dormida, els gegants petits dansen El Xotis d’en Borina i, el grossos, La Masurca; tots dos procedents del repertori del flabiolaire Quirze Perich. Després, conjuntament, ballen El Ball de Quatre de Carles Arabia. Totes les peces han estat coreografiades per Montserrat Calsapeu.

La història d’aquestes figures es perd una mica en el temps: la primera notícia de l’existència de gegants a Mataró data d’entre el final del segle XVII i el principi del segle XVIII. En un text de 1741 ja s’esmenta la existència de tres gegants. La Família actual, formada per en Robafaves, la Geganta i la Toneta, apareix per primera vegada, oficialment, per la festa de Les Santes de l’any 1853 i representa una família de la noblesa medieval (diem que els gegants són d'aquest any, tot i que es sospita que s’han vist un o dos anys enrera, però no hi ha cap document fiable que ho certifiqui).

L'any 1884, també durant les festes de Les Santes, es presenten amb uns nous vestits i pentinats, a l'estil de l'última moda del moment (les modistes Señoritas Margenat fan els vestits i els pentinats el perruquer Diamant); aquest canvi d’imatge es critica molt a l'època ja que, segons es diu, la roba és molt lletja i dóna als gegants una aparença una mica ridícula.

Al juliol de l'any 1893 hi ha l'esperada renovació dels gegants; aquesta vegada, no només es canvien els vestits, sinó que es fa una recomposició de les estructures, així com una profunda reforma dels caps i de les mans a càrrec de l'artiste mataroní Josep Vinardell. El disseny dels vestits és de l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch i l'execució final la porta a terme la modista Pelegrina Malatesta de Barcelona.

El 1900 arriba novament una gran i necessària restauració, ja que segons cròniques de l'època, els gegants ja fan pena. L'arquitecte Eduard Ferrés i Puig és el dissenyador de la nova indumentària d'en Robafaves i la Geganta, que confecciona novament la modista Pelegrina Malatesta; el vestit de la Toneta només es retoca. La testa d'en Robafaves també es restaura i es pinta novament pel pintor Josep Vinardell. Els gegants es presenten al public el dia 26 de juliol; en Robafaves té l'aspecte d'un conceller i les gegantes d'elegants dones de l'època.

Durant els anys següents, els gegants reben petites restauracions. La més destacada és la que es porta a terme l'any 1912 en que la Pelegrina Maladeta confeciona uns nous vestits i en Josep Vinardell restaura i pinta les testes.

L'any 1919, entre el Corpus i Les Santes, es realitza una renovació total dels gegants. Aquesta reforma és coordinada per en Manuel Diamant i Adrià que es basa en unes figures realitzades per l'artista Labarta; els gegants tornen a tenir una imatge medieval clàssica, i en Robafaves adopta l'aparença d'un gran monarca barbut.

El 1930, arriba una de les reformes més importants, la que fa que els gegants adoptin la fisonomia actual. Dirigida per l’artista barceloní Salvador Alarma i portada a terme per Josep Diamant i Llobet, la reforma afecta per complet els gegants, que són presentats a la plaça de l’ajuntament dos dies abans de Corpus.

L’any 1949, Diamant en reconstrueix urgentment els caps i les estructures i, un any després, el 1950, construeix un gegant nou per a la ciutat: en Maneló (dissenyat per l’escultor barceloní Lluís Sabadell), futur marit de la Toneta, que és presentat el dia 26 de juny. El casament se celebra el dia 27 de juliol, durant les festes de Les Santes. A partir d’aquesta data, i fins als nostres dies, la Família Robafaves tindrà sempre quatre membres.

Finalment, l’any 1964, els quatre gegants es reconstrueixen totalment. Cal destacar que en Robafaves i la Geganta actuals són els mateixos que aquests de 1964. La construcció de les noves figures va a càrrec de Josep M. Diamant i Montañés, que en fa unes rèpliques exactes, tret de la Toneta, a la qual li fa un cap més proporcionat amb les dimensions del seu cos. Les noves estructures són de ferro i, els cossos, de fibra de vidre. L’aspecte final de la parella jove canvia considerablement en comparació amb l’antiga, sobretot la Toneta, que sembla sortida d’un conte de fades.

El 1980, la parella jove és reconstruïda completament una altra vegada; aquest cop, pel mestre solsoní Manuel Casserres i Boix, que només manté les estructures de ferro dels gegants antics de 1964. Aquests gegants nous estan fets de cartró i es basen en l’aparença que tenien als anys 1950. Els vestits són obra del sastre Llorenç Illa, de la ronda de Sant Pere de Barcelona, i la Toneta torna a portar una melena llarga i rossa (la perruca és feta per Ramon Cisterna). El 25 de juliol, el primer dia de la Festa Major de Les Santes, es presenten en públic. Són en Maneló i la Toneta que tenim actualment. Un any més tard, el 1981, el mestre Casserres en retoca les testes per donar-los una aparença menys seriosa. L'any 1982 en Casserras repassa i pinta els caps de fibra de vidre d'en Robafaves i la Geganta, i Llorenç Illa, renova el vestuari a l'estil dels que portaven als anys 50.

L'any 1992 en Casserres, fent ell mateix la feina de sastreria, renova el vestuari de tots els gegants, tret el d'en Maneló.

(Tota aquesta informació està més detallada en el llibre d'en Nicolau Guanyabens i Calvet, titulat "Els Gegants de la Ciutat de Mataró")

La Colla dels Nans de Mataró

La Família Robafaves es completa per la famosa colla de nans, personatges petits i rabassuts, que acompanyen els gegants en gaire bé totes les cercaviles.

La primera notícia de l’existència de Nans a Mataró és de 1864. Eren tres parelles, ells vestits de comtes i elles duien còfia.

Actualment són divuit: La Vella Verda, la Vella Blava, la Bruixa i la Mulata, que encara conserven l’aparença inicial, i el Pagès, el Xinès, el Moro i el Bufó, són els primers en aparèixer.

El Macer Seriós i el Macer Rialler, que juntament amb en Patufet, arriben a Mataró amb tren per la Festa de Les Santes, de l’any 1922. Segurament comprats a la botiga El Ingenio de Barcelona, els macers (llavors anomenats porrers) recuperen les figures, ja desaparegudes, dels verguers del segle XVIII, que acompanyaven els jurats, equivalents als regidors actuals, obrint pas en les funcions públiques. I en Patufet, com tothom sap, és un dels personatges més populars del públic infantil, popularitzat pel setmanari que porta el mateix nom. Són els únics membres de la colla que no són estrictament nans.

El Follet apareix el 1949 i es torna a recuperar, de mans de Manuel Casserres, el 28 de juliol de 1984, per a la Capgrossada de Les Santes d’aquest any, juntament amb l’Arlequí o Pierrot, el Comte i en Carrau.

Per Sant Jordi de 1992, la Sala Cabañes regala a la ciutat en Jonàs i en Mataties, amb motiu del 75è aniversari de l’entitat. Els nans d’aquests dos personatges populars d’Els Pastorets de Mataró són obra, també, de Manuel Casserres.

En Biada es tracta d’una donació que el setmanari Capgròs fa el 26 de juliol de 1998. Obra de Sergio Laniado, representa el famós impulsor de la primera línea de ferrocarril de la península, Miquel Biada.

Com els gegants, els nans s’acompanyen d’un grup de flabiolaires en les cercaviles i també tenen un ball propi. S’anomena la Polca o Pasdoble d’en Borina. L’any 2005 s’estrena un altre ball propi perquè dansin els tres nans nous –apareguts el 1992 i el 1998- titulat la Rumbeta dels nans nous, d’Alba Pujol. La coreografia també és de Montserrat Calsapeu.