www.gegantsmataro.cat

Nom: Sol del Solstici d'Estiu
Parella: Lluna del Solstici d'Estiu
Entitat: Comissió de Veïns del Carrer de Sant Joan
Barri: Centre

Constructor: Antoni Maymó Mas

Any: 1999 (2001 com gegant)

El somrient Sol del carrer de Sant Joan representa, com no podia ser d’una altra manera, la figura indiscutible de l’astre rei i tot el que amb ell s’identifica a la nit màgica de Sant Joan. Encara que és conegut a tot Mataró només com el Sol, el seu nom complert és el Sol del Solstici d’Estiu.

El Sol i la Lluna són els personatges triats pels veïns del carrer de Sant Joan com a representatius de la seva revetlla. Aquestes figures protagonitzen el moment més emblemàtic de la nit del 23 de juny, quan acompanyen a les bruixes des de la plaça de la Peixateria, travessant tot el carrer de Sant Joan, fins l’esplanada de Can Maitanquis. Les bruixes, amb les torxes portadores del foc del Canigó, recorren el carrer fins al capdavall, darrera d’elles, el Sol i la Lluna, entre mig de bruixes i gegants, els follets aniran encenent els fanalets del veïns i convidats.

A l’esplanada de Can Maitanquis, just davant del carrer de Sant Joan i amb la platja i el cel de fons, un munt monumental de llenya espera ser consumida pel foc. Les bruixes dansen i fan encanteris, mentre la flama del Canigó, com a símbol de la cultura, cala foc a la foguera. Al encendres, bruixes, follets i gegants fan una rodona al voltant i comencen a fer giragonses i ballar al voltant del foc. La intenció del foc és cremar tot allò que no ens deixa avançar, que ens fa nosa i que volem canviar en la nostra vida, d’aquí que molts també s’hi acostin i hi llencin la seva espelma per tal que es compleixin els seus desitjos.

El Sol i la Lluna, van ser construïts pel mataroní Antoni Maymó i Mas; el Sol l’any 1999 com un gegant de pal i, la Lluna, un any més tard, en forma de capgròs. La parella va aparèixer, ja convertida en gegants, durant les festes del carrer de Sant Joan de l’any 2001 per a formar part del recent acte de la “Baixada de les Bruixes” i encesa de la foguera.

La Nit de Sant Joan no té una festa única a Mataró, sinó que, simultàniament, molts barris i carrers tenen les seves fogueres i revetlles pròpies. Tot i així, en molt poc temps, la cerimònia de la ‘Baixada de les Bruixes’ del carrer de Sant Joan s’ha convertit en tot un referent per la ciutat que aplega moltíssima gent que, un cop encesa la foguera, balla ritualment al seu voltant, al costat de les bruixes i els gegants, per celebrar la festa del solstici d’estiu.

La Revetlla de Sant Joan, la festa del solstici d’estiu

La Revetlla de Sant Joan, també anomenada popularment com la Nit del Foc o la Nit de les Bruixes es celebra a diferents indrets del món, durant la nit entre el 23 i 24 de juny. És una nit màgica en que es celebra el solstici d'estiu, amb dos dies de retard.

La durada dels dia, moment entre que surt el sol fins que es pon, és variable al llarg de l'any. El dia més llarg correspon al solstici d'estiu (21 de juny), i marca el pas de la primavera a l'estiu; el més curt correspon al solstici d'hivern (22 de desembre), i marca el passatge de la tardor a l'hivern.

L’origen de la celebració dels solsticis és pagà i molt antic, tot i que l’Església els ha fet coincidir amb la data de naixement de Sant Joan Baptista, el d’estiu, i amb el dia de Nadal, el d’hivern. La revetlla de Sant Joan en realitat és un culte al Sol, a l'allargament del dia amb elements i costums molt marcats i simbòlics: el foc purificador, els banys de mitjanit, les herbes de Sant Joan, les cançons, el ball, els petards, els guariments i un munt de rituals màgics.

Les celebracions arreu de Catalunya (i a molts altres indrets) tenen el foc com a element característic. Es fan fogueres comunals, familiars i individuals i segons la tradició de cada localitat se'n munten moltes de diferents o només se'n fan en una plaça o carrer en concret, tradicionalment amb objectes inservibles de fusta que s'han anat acumulant durant tot l'any. També hi ha la creença que les flames allunyen i espanten els éssers imaginaris que només campen durant aquesta nit o ho fan més intensament i en més nombre.

La relació entre el foc i el solstici d’estiu ve de molt lluny: se sap que les civilitzacions mediterrànies més antigues ja celebraven la nit més curta de l’any encenent fogueres. En el curs de la història el ritu ha perviscut en les diverses circumstàncies: es va cristianitzar a la fi de l’imperi Romà, es va mantenir més endavant gràcies a la permissivitat cultural dels àrabs i en èpoques més dures va sobreviure per l'arrelament en l’àmbit familiar. El fet és que la tradició dels focs es manté ben viva gràcies al contingut social, col·lectiu i cerimoniós que porta implícit.

Nit de Fogueres
(Joan Soler Amigó. Cultura Popular Tradicional)

La Nit de Sant Joan és nit de foc: s’abranda l’haro a l’Aran, es cremen barraques al Priorat i a les terres de l’Ebre, s’encenen fogueres per tots els pobles i ciutats, arreu dels Països Catalans, de manera que convergeixen les tradicions pirinenques i les mediterrànies: a Alacant és coneguda com la Nit del Foc […]

Els focs de Sant Joan se salten per davant; els de Sant Pere se salten per darrere.’ Les fogueres són objecte de tota mena de rituals: qui giravolta o salta set focs es casa abans de l’any; qui salta el foc s’assegura salut per tot l’any, i qui camina descalç damunt les brases o sobre les cendres calentes –homes i dones, infants i bestiar-, s’enforteix i prevé de malures… El foc de Sant Joan és sagrat: casa les parelles que el salten donant-se les mans. Hom en recollia les cendres per les seves virtuts guaridores i preservadores de mal.

La tradició conserva els ritus i el costumari propis de les fogueres ancestrals, i hi ha incorporat, des de la invenció de la pólvora, els focs d’artifici. Focs d’espetec o d’espurneig…, fins als espectaculars castells de focs.

Els anys setanta es va proclamar aquest dia com la Diada Nacional dels Països Catalans, per la comunitat simbolitzada en la tradició de les fogueres: cada any, la flama del foc encès al cim de Canigó –com una torxa olímpica- és transmesa solemnement de poble en poble per colles de marxaires i abranda les fogueres de moltes viles i ciutats catalanes. Joan Maragall, de molt abans, ja havia expressat aquesta comunitat de llengua i de cultura que proclamaven els focs de Sant Joan:

Ja les podeu fer ben altes
les fogueres aquest any
cal que brillin lluny i es vegin
els focs d’aquest Sant Joan.

Cal que es vegin de València,
de Ponent i de Llevant…
i en fareu també en la Serra
perquè els vegin més enllà…

i el crit d’una sola llengua
s’alci dels llocs més distants
omplint els aires encesos
d’un clamor de Llibertat!

Joan Maragall

La Flama del Canigó

A la tradició del foc, als Països Catalans es va sumar una iniciativa encetada el 1955 per l'excursionista nord català Francesc Pujada que, portat pel seu entusiasme pel massís del Canigó i inspirat pel poema èpic de Jacint Verdaguer (Canigó, 1886), va tenir la idea, juntament amb Esteve Albert i Josep Deloncle, d'encendre els focs de la Nit de Sant Joan al cim d'aquesta muntanya i, des d'allà, repartir la flama per totes les contrades dels Països Catalans. S'iniciava així la tradició de la Flama del Canigó,

La flama, s’entén com una simbologia vinculada amb la persistència i la vitalitat de la cultura catalana i roman encesa tot l’any al Castellet de Perpinyà i es renova cada 23 de juny de bon matí al cim del Canigó.

Canigó, Llegenda pirenaica del temps de la Reconquesta

Canigó és un poema èpic de 1886 escrit per Jacint Verdaguer que constitueix un dels poemes clau de la Renaixença catalana. Consta de més de quatre mil versos en dotze cants i un epíleg. El tema és el del naixement de la nació catalana a les valls pirinenques a l’època carolíngia.

L'acció transcorre als Pirineus durant el segle XI. La història comença quan Gentil, fill del Comte Tallaferro, després de ser armat cavaller a l'Església de Sant Martí del Canigó, s'afegeix a l'exèrcit cristià que està en missió de parar l'atac dels musulmans.

Més tard, el noi, que fa guàrdia al castell de Rià per evitar un atac dels àrabs, contempla el Canigó mentre el seu escuder li comença a parlar de les fades que hi viuen, i ell decideix de traslladar-s'hi.

Allà és rebut per Flordeneu (Griselda o Edelweiss), la reina de les fades, però sota l'aparença de Griselda. Aquesta el sedueix i recorren tots dos junts els dominis pirinencs. Encisat per ella, el minyó s'oblida de la batalla i l'acompanya en un vol pels Pirineus en una carrossa voladora mentre ella li ensenya la serralada i les seves llegendes.

Guifré, l'oncle del cavaller, s'adona que l'exèrcit cristià està perdent i ho atribueix a la deserció de Gentil. L'oncle el sorprèn quan està amb la fada i, llavors, dominat per la ira, mata el seu nebot després d'estimbar-lo muntanya avall. Mentre el seu pare venç els àrabs, el cadàver de Gentil és dut a l'ermita de Sant Martí.

Guifré es penedeix del seu crim, aconsegueix que Tallaferro el perdoni i decideix fer-se monjo. Quan Guifré es troba a les portes de la mort, demana que en el lloc on morí Gentil hi sigui plantada una creu.

Poema Muntanyes del Canigó
(escrit per Mossèn Cinto Verdaguer)

Muntanyes del Canigó
fresques són i regalades,
més que més ara a l'estiu
que les aigües són gelades.
Tres mesos hi sóc estat
sens veure persona nada
sinó un trist rossinyolet
que nit i dia cantava;
mes ara em penso que és mort,
tres dies ha que no canta.

M'ha vingut enyorament
i una cruel mala gana.
Ningú no m'entén el mal,
ningú coneix el que em mata,
sinó una nina que hi ha
que és la meva enamorada.

Un dia jo l'encontrí,
l'encontrí a punta d'alba;
al torrent de Sant Martí
l'encontrí que ensabonava.
Jo li don el Déu-te-guard,
paraula no m'ha tornada;
jo que li torno a donar
i ella calla altra vegada.

- Jo no sé amb què compara't,
amb el vent o amb la gelada;
te compararé amb el vent,
que cada hora fa mudança:
al dematí vent serè,
a les onze marinada,
a migdia vent de dalt
i a la tarda tramuntana.

Mossèn Cinto Verdaguer

Els Rituals de la Nit Màgica de Sant Joan
(redacció de Catalunyamagrada.cat - 21 de juny de 2019)

La nit de Sant Joan sovint se l'anomena la Nit del Foc, tot i que també se la coneix com la Nit de bruixes. Pel que fa a la Nit del Foc, és una creença comuna que les flames allunyen i espanten els éssers imaginaris que només campen aquesta nit. D'aquí el nom de Nit de Bruixes, creient que aquesta nit és maleïda.

Són molts els rituals i les creences propis de la nit de Sant Joan, però tots giren al voltant de la glorificació del foc. Els rituals entorn del foc tenen els seus orígens en l'antiga creença que el foc adquireix propietats terapèutiques i profilàctiques durant el període de temps que va de Sant Joan a Sant Pere.

· Saltar la foguera per purificar-se.
· La tradició diu que si els enamorats salten una foguera set vegades agafats de les mans, seran feliços plegats.
· Per guarir les malalties o fer forts els infants, acostar-se al foc.
· Llençar objectes vells i cabeces d'alls per menjar-se-les després, com a mètode purificador.
· Antigament, les joves llençaven garlandes trenades per elles als seus estimats a través de les flames, i ells han de recollir-les abans que caiguin al foc.
· També es cremava alguna cinta a la llar per procurar protecció dels seus habitants i animals.
· Es diu que si una brasa o espurna et cau sobre la roba durant la foguera, la persona es casarà abans que acabi l'any.
· Tradicionalment es llençaven brases als pous per purificar l'aigua.
· Les cendres tenen la capacitat de guarir els ulls de poll, les malalties de la pell, els grans de la cara, els èczemes i eviten la suor de les mans.

D'altra banda, es creu que les aigües tenen unes propietats que les fan beneficioses la nit del 23 de juny.

· Banyar-se al mar o en algun gorg al punt de la mitjanit es creia que conservava la salut del cos i el bon estat de la pell.
· Rebolcar-se en la rosada de la matinada de Sant Joan es considerava beneficiós evitant l'envelliment.
· Es creia que rentar-se els ulls amb l'aigua de mar cada matinada de Sant Joan a Sant Pere donava salut a la vista.
· És tradició tirar galledes d'aigua des dels balcons a la gent que ho demana.
· Mullar-se el cabell la nit de Sant Joan fa que creixin més i millor.
· Si les dones es renten la cara aquesta nit, estan més belles la resta de l'any.
Es considera que la nit de Sant Joan és una nit màgica, i són molts els rituals que es fan aquesta nit per atreure bones vibracions i energies positives. És el moment idoni per demanar o invocar els esperits bons perquè ens ajudin.
· Anoteu en un paper un desig o alguna cosa que vulgueu oblidar o que no vulgueu tenir aquest any. Quan siguin les 12 de la nit cremeu el paper a la foguera.
· Per atreure la sort, posar-se d'esquena al mar totalment despullat i mirant a la Lluna.
· Posar 7 flors sota el coixí farà que vegis el futur en somnis.
· Les plantes collides durant aquesta nit tenen propietats guaridores, però s'han de collir amb els ulls clucs o embenats.