La Web dels Gegants de Mataró

La Web dels Gegants de Mataró



Visitants Totals : 1.129.646
Usuaris Conectats : 7






Xanet-Xaneta

www.gegantsmataro.cat

Nom: Xanet-Xaneta
Entitat: Escola Anxaneta
Colla: Colla Gegantera de l'Escola Anxaneta
Barri: L'Havana

Any: 1973

En Xanet-Xaneta és un dels gegants més curiosos de Mataró, ja que té dues cares: per un costat és una dona, la Xaneta, i per l’altre, un home, en Xanet. Aquests dos personatges, que en realitat n’és un, representen un mestre i una mestra de l’escola.

Podem dir que, en Xanet-Xaneta com a tal, és el gegant d’escola més antic de Mataró. La figura original es va estrenar cap a la primavera de l’any 1976, sent durant uns quants anys l’únic gegant d’escola de la ciutat. L’any 1979 va ser un dels gegants que va participar en les primeres Santes democràtiques, i en els anys següents va participar en diverses diades de Sant Jordi.

La seva creació va ser una iniciativa de la mestra de l’escola Maria Pau Montserrat, i la va dur a terme amb els seus alumnes durant els anys 1973 i 1976. El gegant es va fer de roba i ‘porexpan’, per una cara un home amb bigoti, per l’altra una dona, amb uns cabells de llana i un vestit força original, ple de dibuixos infantils; un gran arbre sota un sol mig amagat entre uns núvols, i un nen que s’hi enfilava mitjançant unes cadires.

L’any 1982 es va remodelar i també se li va canviar la vestimenta. En el nou vestit, igual d’original que l’anterior, es podia veure uns nens carregant un castell i l’enxaneta, amb una barretina al cap, fent l’aleta.

L’última referència que en tenim d’aquesta figura és la seva participació a la cercavila de la Diada de Sant Jordi de 1983, encara que es té coneixement que va estar desat en algun lloc de l’edifici de l’escola Anxaneta, al Camí Ral, com a mínim fins al principi dels anys noranta.

És també, en aquells primers anys dels noranta, quan sorgeix la iniciativa de recuperar la vella tradició gegantera de l’escola. No sé sap del cert si el gegant original encara existia, però l’idea era de crear-ne una nova figura, inspirada en la vella.

La construcció d’aquest segon Xanet-Xaneta, va durar tres anys i va ser obra dels alumnes de vuitè d’EGB dels respectius anys (els de 1994, 1995 i 1996) a l’assignatura de plàstica impartida per la mestra de l’escola Mònica Vilert.

El nou gegant, era mica més baixet que l’original però també lluïa una vestimenta molt vistosa; una espècie de capa molt curteta de color blau i un vestit blanc amb diversos bordats amb formes de joguines i motius infantils; un trenet, una pilota, un joc de peces, etc.

En Xanet-Xaneta va fer la seva primera aparició pública a la festa de primavera de l’escola de l’any 1996 i, acompanyat de diversos gegants de la ciutat, va ser batejat, apadrinat pels gegants de Sant Simó; el Paler i la Maria de Mata.

L’any 1999, el gegant es va reformar, fent-se més alt. També se li va canviar el vestuari per un de nou que consistia en una bata de col·legi, amb ratlles de color marró a la banda d’en Xanet i de color groga a la part de la Xaneta.

Anys més tard, concretament el 21 de maig de 2005, es va presentar a la festa de l’escola amb un aspecte renovat; amb un maquillatge nou, alguns complements nous al cap i un vestuari (de color blau ell, i taronja ella), amb moltes figures i lletres dibuixades, recuperant així l’estil de vestimenta cridanera que lluïa originàriament la figura.

Amb quasi vint-i-cinc anys a la seva esquena, el Xanet-Xaneta demanava un relleu i es va encarregar un nou gegant al constructor Sergio Laniado amb la idea de mantenir la personalitat de la figura però no del tot l’aspecte, ja que deixaria de ser de tipus ‘manotes, i passaria a ser un gegant de caire més seriós, amb uns braços rígids. El gegant finalment seria d’una mida considerablement més gran que la del seus predecessor, agafant amb una de les mans un llapis i amb l’altra una fulla de figuera, símbol identitari de l’escola.

El 23 d’abril de 2019, coincidint amb la Diada de Sant Jordi, es va estrenar el nou Xanet-Xaneta. El vell gegant, però, no va desaparèixer de la vida pública, ja que resta exposat a l’escola i també surt en algunes comptades ocasions.

El capgròs Xanet

La creació d’en Xanet es va fer possible gràcies a la voluntat i la dedicació de molts pares i mares de l’escola durant l’any 2004. La seva construcció es va dur a terme durant aquell any, per Montserrat Oriol, a partir de les propostes realitzades pels mateixos alumnes.

Durant l’any 2005, va ser pintat per Inma Alonso i Eva Floriach. El vestit el va confeccionar una de les àvies de l’escola, Juliana Mansó, que es va inspirar en un disseny de caire trobadoresc.

El 21 de maig de 2005, a la festa de l’escola i coincidint amb l’aparició de la nova vestimenta d’en Xanet-Xaneta, es va estrenar el simpàtic capgròs. El seu nom, Xanet, es va decidir durant el transcurs de la festa, en una votació en la qual van participar gairebé uns 200 alumnes de l’escola. Seguidament es va portar a terme el seu bateig, sent apadrinat pels gegants Iluro i Alarona.

L’Escola Anxaneta
(textos agafats bàsicament d’Anxaneta (Mataró, 1965-1987). Memòria d'una convicció, de Manuel Cusachs)

L'escola Anxaneta va néixer l'any 1965, gràcies a l’iniciativa d’un grup de pares que es van plantegen, d’una manera seriosa, el tema de l’ensenyament dels seus fills buscant quelcom diferent al que donaven les escoles que ja existien a la ciutat. Volien una escola activa, renovadora, no classista, mixta, democràtica, entesa com una llar amb un respecte primordial cap els infants, com si fos la casa dels nens. Una escola que proposés observar, experimentar, comparar, generalitzar..., en la qual l'alumne fos el centre de tota activitat. Una escola catalana que fos ‘pedagogia viva’.

L’escola va néixer, doncs, amb la voluntat clara de ser liderada pels mateixos pares dels alumnes. En aquell moment això implicava crear una escola privada que varen formar primer quatre pares als que se’ls va unir, poc desprès, dos més. Aquell grup va ser conegut com “el Grup dels Sis”; Josep Fradera, Joaquim Anson, Joan Masjuan, Joaquim “Pim” Montserrat, Pere Saleta i Manuel Cusachs van ser els fundadors de l’Anxaneta que ajudat per les seves dones i famílies, va engegar un engranatge que avui encara perdura, si més no, la seva essència.

Pim Montserrat, explica “Aprenien amb les mans i experimentant amb el poc que teníem”. També recorda que els pares creien molt en aquell model i van bellugar-se molt per aconseguir el primer emplaçament de l’escola.
El primer espai on es va situar l’escola va ser al Passatge de Garcia Oliver, el que s’anomenava “Can Serradures”. Allà, amb 30 cadires noves i 8 taules - dissenyades per un dels pares- es va preparar l’inici del primer curs.

L’escola es diria Anxaneta, i el van decidir conjuntament els pares fundadors que van creure que, voler tocar el cel en aquesta pràctica tan catalana com són els castells, representava molt bé la unió per aconseguir fer més coses i anar més amunt. Cal apuntar que el nen que corona els castells lingüísticament s’escriu “enxaneta” però en aquella època el nom oral no es va transcriure correctament i va quedar com Anxaneta.

L’escola també necessitaven mestres, que no van trigar a arribar. La primera mestra va ser la Margarida Colomer que, amb l’ajuda esporàdica de la Mercè Montserrat -el segon curs ja es va introduir com a mestra-, van tirar endavant l’educació dels primers alumnes matriculats. “Era una aposta clara per l’escola catalana, no teníem cap mena de por, hi crèiem i ho volíem construir”, assegura Montserrat que recorda que en el primer curs aprofitava per donar un cop de mà amb els més grans del centre i se’ls emportava a “fer sortides i activitats fora de l’escola” a més de donar “treball específic de lectura i escriptura”.

Una de les primeres alumnes de l’escola, Maria Masjuan, recorda que anar a l’escola “era estar en família” perquè “ens ho passàvem pipa aprenent d’una altra manera”. Tot i que aquells pares i alumnes segurament ho han vist a posteriori “l’experiència, la vivència, el fet de barrejar color i aprendre a viure” el van fer diferent, tal com explica Masjuan que ho recorda amb alegria.

L’escola, amb només dos anys de vida ja se’ls feia petita cosa que obligaria a les sis famílies fundadores a buscar un espai més gran pel tercer curs escolar, que gràcies a un préstec d’una entitat bancària, el van trobar al que es coneix com al Barri Blau.

El Barri Blau era un solar amb entrada des del carrer Sant Pere en el qual hi havia una masia, que es va adaptar per a fer-hi aules. També hi havia una figuera, que acabaria convertint-se en símbol identitari de l’escola. “La figuera esdevindria un testimoni mut, tant del batec escolar com de les reunions que dins de la masia feien els pares a altes hores de la nit”, descriu el llibre “Escola Anxaneta. Memòria d’una convicció”.

De l’escola nascuda amb voluntat privada, 12 anys després es va acabar transformant en una escola pública. En un principi, no podia iniciar-se com a pública pel seu model “transgressor” que proposava i el context polític dels anys 60, en ple règim franquista. Model, que també després de la Transició, no va quedar pas lliure de tensions i discussions. Tot i així, amb l’inici de la democràcia, es va decidir la transformació de l’escola privada en pública. Hi havia diferents motius, però el que tenia més pes era l’econòmic.

El 9 de desembre de 1987, amb la signatura del conveni d’integració de l’Anxaneta a la xarxa d’escoles públiques, deixaria definitivament de ser un centre privat per passar a ser públic.

Segons explica Pim Montserrat: Que l’escola passés a ser pública, em va saber molt de greu, crèiem que potser podíem perdre l’esperit amb què la vam fundar, però els anys han demostrat que no va ser així.

L’any 2007 l’escola va tornar a canviar d’ubicació, aquest cop a la Plaça de l’Havana, en un nou gran edifici construït especialment al solar que ocupava l'antiga caserna de la Guàrdia Civil.

Quin és el llegat de l’Anxaneta? Un dels pares fundadors, en Josep Fradera, ho explica en un dels poemes dedicats a la “seva” escola:

No és del tot un comiat
ni un abandó de la cleda.
Per la gent que hi ha passat
resta el solc assaonat
per l'Anxaneta que queda.


L’Enxaneta i els Castells: Força, Equilibri, Valor i Seny

Els castells són torres humanes que es construeixen des de fa més de dos-cents anys (se'n troben referències ja al segle XVIII) al Camp de Tarragona i al Penedès, com a resultat de l'expansió de la Muixeranga valenciana.

A partir dels anys 80 del segle XX els castells es van anar estenent progressivament per tot Catalunya, Catalunya del Nord i les Illes Balears convertint-se en un símbol molt potent de la identitat catalana i, des del 16 de novembre de 2010 són també Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.

De tots els casteller, l'enxaneta és el nen que corona els castells. Fins que l'enxaneta no arriba al capdamunt del castell i posa els dos peus sobre les espatlles dels dosos, el castell no es considera carregat, i en aquest moment, l'enxaneta fa l'aleta. En el cas dels pilars, no es considera carregat fins que no es deixa anar de les dues mans del casteller del pis inferior. Per norma general, l'enxaneta és un nen o nena, d'entre 5 i 10 anys. Contràriament al que hom sol pensar, actualment l'enxaneta no és el casteller més petit del castell, sinó que ho és l'aixecador, perquè l'enxaneta pugui passar més còmodament per sobre seu.

En els orígens dels castells, al segle XVIII i primera part del XIX, i tal com encara fan les moixigangues/muixerangues valencianes, l'aixecador era l'encarregat d'aixecar l'enxaneta, que s'havia posat sobre la seva esquena, i coronaven el castell posant-se drets tots dos.

L'origen dels castells, tal com s'entenen avui dia, es suposa en l'antic Ball dels Valencians, que es realitzava en l'entorn de les processons religioses. Aquests balls finalitzaven amb l'aixecament d'una construcció humana, que amb el temps va anar agafant importància i alçada, fins a independitzar-se del ball. N'és una reminiscència la Muixeranga d'Algemesí o la Mojiganga de Titaigües. Al segle XVII la seva popularitat s'estengué fins al sud de Catalunya on eren practicades al Camp de Tarragona i comarques dels voltants a les festivitats patronals de les viles. Al segle XVIII també es feien les moixigangues, balls també amb construccions humanes, impulsades per l'església catòlica per evitar el desenvolupament de les torretes del ball dels Valencians.

El primer castell documentat ("castell de sis sostres, acompanyat de la dolçaina) és de l'any 1770 a l'Arboç, i als anys 1790 ja es feia servir la paraula "castell" per diferenciar-lo del Ball de Valencians. El Baró de Maldà, durant la seva estada a Tarragona per les festes de Santa Tecla de 1793, anota al Calaix de Sastre que aquest any no es podran fer "castells o sostres de gent amb un xiquet al capdamunt fent-hi la figuereta" (referint-se a la posició habitual de l'enxaneta aguantant-se sobre un sol peu ) per causa de la guerra (la guerra de la Convenció contra els francesos).

El 2 de febrer de 1801, per la Candelera, apareixen a Valls els primers pilars, però no està prou documentat quina colla de les dues colles vallenques els portà a terme. Hi ha referències orals de l'any 1805 i referències escrites de 1815 de l'existència de dues colles a Valls: la Colla dels Pagesos i la Colla dels Menestrals. Les dues colles van anar canviant de nom al llarg del temps i actualment hom vol creure que l'actual Colla Vella dels Xiquets de Valls és la continuadora de la dels Pagesos, i la Colla Joves dels Xiquets de Valls la dels Menestrals. Per tot aquest valor històric la població de Valls és considerada el "Bressol dels castells".

L’època actual dels Castells és l’anomenada Època de Platí i va començar l’any 1993. En aquesta època el fet casteller es caracteritza per l'expansió territorial, l'increment de la popularitat, el ressò als mitjans de comunicació i l'assoliment de noves construccions de gamma extra. Pel que fa a l'expansió territorial, els anys noranta van sorgir moltes moles colles a poblacions llunyanes de l'àmbit tradicional, com a Lleida, Mataró, Manresa, Salt, a més d’arribar a la Catalunya Nord i a Mallorca.

Els castellers tenen un lema, sorgit d'un vers de l'obra Els Xiquets de Valls de Josep Anselm Clavé:"Força, Equilibri, Valor i Seny". Aquest resumeix les característiques d'un casteller. Tot i que per a la bona execució de la pràctica castellera es necessita també constància, treball, esforç, regularitat, confiança, compenetració, germanor i sort

La denominació de cada castell ve donada per la seva alçada (mesurada en pisos de diferent mida entre ells) i per la quantitat de persones per pis. El primer nombre indica les rengles (pilars) que componen cada nivell del tronc, i el segon nombre, el total de pisos. Així, un tres de sis té un tronc format per 3 persones a cada pis (a excepció dels tres darrers) i una alçada de 6 pisos (incloent-hi el pis ocult per la pinya, anomenat baixos).

En el cas dels castells amb l'agulla (que tenen un pilar al mig), el primer nombre és la quantitat de rengles exteriors, (sense comptar el pilar), i el segon número, el de pisos; finalment, per assenyalar la presència del pilar al mig se'n diu que és "amb l'agulla".

Quan són construïts a mesura que l'estructura sencera, en bloc, va pujant amunt, tot vorejant l'espectacularitat, el nom duu el prefix aixecat per sota o vol.

Quan el castell té dues rengles, que s'agafen entre si, pot ser anomenada també torre. Si disposa d'una sola rengla, es tractarà d'un pilar. El vano de pilars, és un conjunt de pilars on el nom ve determinat per l'espadat més alt. Així, el vano de sis està format per un pilar de sis al centre, flanquejat per dos pilars de cinc que, al seu torn, són flanquejats per dos pilars de quatre.

El nom del castell també té especificat la presència de reforços per al tronc com ho són el folre, les manilles o els puntals.

Hi ha castell coneguts amb un nom propi, com el Tità, que és el sostre dels castells per quantitat de castellers, dimensions, amplada, dificultat, pes i tècnica. Es tracta del 4 de 10 amb folre i manilles.

Capgrossos de Mataró

A finals de 1995 un grup de joves aficionats als castells van prendre la iniciativa de crear una colla castellera a la ciutat. Van fer una crida a tots els interessats amb l’edició d’uns cartells publicitaris i també gràcies a la col·laboració de la televisió local (Televisió de Mataró) que va realitzar un programa especial de castells.

Un cop constituïts legalment s’iniciaren els assajos el 19 de gener de 1996; per la diada de Sant Jordi es va realitzar un assaig en públic, convertit en actuació amb els primers castells de 6 a causa de l’expectativa despertada. La presentació oficial de la Colla no va arribar fins Les Santes, descarregant els castells més complexos de la gamma de sis, el 5 de 6, la torre de 6, el 4 de 6 amb el pilar i el pilar de 4 aixecat per sota i portat al balcó.
Per la diada de la colla, al mes d’octubre, esdevinguérem colla de set al descarregar el 4 de 7.

El primer castell de vuit (un 4 de 8) va arribar l’any 1998 a l’actuació de Les Santes, i el primer castell de nou (un 3 de 9) va arribar per les Santes de 2002.

L’any 2006 va estar marcat per la tràgica mort de la jove castellera Mariona Galindo Lora a causa d’un accident fatal d’una despenjada dels dosos quan s’estava intentant fer un 4 de 9 amb folre durant la diada de Les Santes. L’any 2011 els Capgrossos de Mataró adopten el nom de Mariona Galindo per la seva Diada castellera.


© LA WEB DELS GEGANTS DE MATARÓ
www.gegantsmataro.cat



Anterior

Galeria

Següent


Darreres sortides en les que ha participat





© LA WEB DELS GEGANTS DE MATARÓ
www.gegantsmataro.cat