La Web dels Gegants de Mataró

La Web dels Gegants de Mataró



Visitants Totals : 1.118.435
Usuaris Conectats : 5






El Dimoni

www.gegantsmataro.cat

Nom: El Dimoni
Entitat: Grup d'Animació Barrila
Barri: Centre

Any: 1981

Aquest antipàtic personatge vermell i banyut, que mira amb cara de pocs amics, és el mal intencionat Dimoni, de l'antic Grup d'Animació Barrila.

Es tracte d’un gegantó tipus motxilla, és a dir, un gegant sense cavallet que el portador es carrega al damunt com si fos una motxilla.

La testa és la d’un capgròs que el grup Barrila va comprar a la botiga El Ingenio pels vols de 1981. El grup necessitava un personatge que representés el Dimoni, per a formar part de la comparsa d’animació en alguna de les seves obres, com ara la de ‘Sant Pere i el Dimoni’, conte que durant un temps, es va representar amb titelles al teatrí que porta a la panxa en Pere Joan Ferrer Destorrent, el gegant del grup.

Però el Dimoni no havia nascut per ser un capgròs, ja que havia d’imposar respecte i representar amb magnitud el seu caràcter maligne, de manera que, ben aviat, el van convertir en un gegant.

El Dimoni, un cop dissolt el grup, es va desar juntament amb en Pere Joan Ferrer Destorrent a les golfes del Foment Mataroní, i custodiats per Quim Castellà, que treballava allà de conserge. L’any 2006 el Foment va fer reforma i va fer buidar les seves golfes. Possiblement la roba de la figura es va perdre i el cap el té guardat un dels membres fundadors del Barrila.

Les altres figures del Grup Barrila

A part del gegant Pere Joan Ferrer Destorrent i del gegantó motxilla conegut com el Dimoni, el Grup Barrila feia servir moltes altres figures per les seves actuacions i cercaviles.

Una de les figures més emblemàtiques era el Senyor Ramon, un nan de cap enorme que duia un barret de copa llarguíssim. El van construir els membres del grup pels volts de l’any 1976 i va desaparèixer el 1979.

El bestiari del grup el formaven un elefant i un cavallet. L’enorme Elefant formava part de l’espectacle de circ al carrer, i va ser construït entre Xavier Maymó (que va fer el caparràs) i Quim Castellà (que es va encarregar de la carcassa).

El cavallet estava fet de pasta de paper sobre una base de reixat de galliner i es deia el Cavall de Bastos. El portava en Xavier Maymó, amb una porra a la mà, feta de tela i farcida d’escuma, amb la que copeja suaument a tota la canalla que podia.

Un altre capgròs, que també acostumava a atonyinar a tothom amb una bossa a la mà era la Piteruda. Creada als volts de 1981, acostumava a acompanyar al gegant o al Dimoni amb dos figures més, el Lleó i el Moro.

Molt del material del grup Barrila, inclosa moltes d’aquestes figures, es desaven, a un edifici de les antigues cooperatives de Mataró, situat al carrer del Deu de Gener (entre la Plaça de Cuba i la Plaça de les Tereses). Malauradament l’edifici va quedar destruït per un incendi i bona part del material i figures del grup es van cremar.

Conte de Sant Pere i el Dimoni
(relatat per Joan Amades)

Heu de saber que una vegada, quan Sant Pere encara no feia de porter del cel, e1 dimoni, que li tenia molta mania, el va anar a trobar per fer-li una mala passada.

Aleshores sant Pere, tal com és ben sabut, feia de pescador, però com que els temps eren ben difícils i amb e1 peix que treia de la xarxa no sempre n’hi havia prou per a anar passant, tenia un tros de terra que treballava a hores vagaroses.

El dimoni, doncs, li va proposar d’anar a mitges en una plantada que farien. Li va oferir les condicions segments: que hi treballarien tots dos i que quan fos l’hora de collir e1 dimoni es quedaria tot e1 que sortís de la terra en amunt i sant Pere tindria tot el que hi hagués de la terra en avall. Sant Pere hi va estar d’acord i així ho van pactar.

Van sembrar patates, i després d’haver cavat el tros, d’haver-lo adobat i d’haver-lo regat, va arribar e1 moment de la collita. Tal com havien pactat, e1 dimoni es va quedar totes les plantes de les patateres, que creixien de la terra en amunt i no servien de res, i sant Pere es va quedar amb totes les patates, que, com se sap, sempre es fan sota terra.

El dimoni es va endur una bona enrabiada, però després de rumiar una estona, va pensar quina seria la seva revenja. Se’n va tornar a veure e1 sant i li va proposar de fer una altra plantada a mitges, però que aquest cop ell es quedaria tot el que hi hagués sota terra i sant Pere tot e1 que sortís de la terra en amunt.

Sant Pere, bon jan, també va acceptar i després d’haver llaurat tots dos el camp, hi van sembrar blat. Va arribar l’hora de la sega i d’acord amb e1 que havien convingut, perquè un tracte és un tracte, sant Pere es va quedar amb totes les espigues, de les quals va treure unes bones bales de palla i uns quants sacs ben plens de blat, i el dimoni es va haver d’acontentar amb les arrels, que no servien ni per a cremar.

Ja podeu comptar que el dimoni es va enfurismar encara més que la primera vegada, del mal negoci que havia fet, però no es va donar per vençut, perquè ell sí que era ben bé de la pell del dimoni. Va voler tornar a enganyar el sant, pensant que aquest cop sí que se’n sortiria, perquè jugaria sobre segur. Va proposar una nova plantada a mitges, però amb la condició que aquesta vegada, ell, el dimoni, obtindria tot el que hi hagués de la terra en avall i e1 tronc i l’espiga, i e1 sant només es quedaria amb les fulles.

El sant, que era de bon acontentar, va dir que sí una vegada més. I apa: un altre cop tots dos a llaurar el camp, escatar-lo, cavar-lo i adobar-lo. I aleshores hi van plantar blat de moro i el van regar ben regat perquè les plantes sortissin amb ufana i carregades de fruit. Quan va arribar l’hora de la collita, tal com havien convingut, el dimoni es va quedar amb les arrels i el tronc i l'espiga de les plantes, tot plegat bo per a llençar al femer; Sant Pere, en canvi, només amb les fulles, on es feien les panotxes, va poder omplir uns quants sacs de blat de moro.

El dimoni, veient que per més mala fe que hi posava en els seus tractes amb sant Pere, al capdavall sempre hi sortia perdent, ja no hi va voler saber res més, i se’n va anar amb un pam de nas, la cua entre cames i, segons diuen, traient foc pels queixals.

Els grups d’animació al carrer dels anys 70
(escrit per Heribert Masana i Soler)

Cada vegada costa més trobar-se amb alguna festa major que tingui programada una cercavila o passacarrers d’algun grup d’animació. Aquesta fórmula festiva va tenir una enorme eclosió cap a mitjans dels anys setanta, extenent-se fins a mitjans dels vuitanta, quan, poc a poc, va anar retrocedint per donar lloc a la professionalització de moltes companyies o la mateixa mort dels col·lectius d’animació, sempre amb algunes excepcions que, com veurem, encara perduren.

En canvi, els espectacles de petit format i en llocs estàtics han perviscut amb més bona salut. Allò itinerant, espontani i expressiu va ser com una flor d’estiu. Les causes d’aquest fet són moltes i necessitarien un estudi més detallat, car s’hi entreveuen de tipus social, econòmic, artístic, d’estat d’ànim fins i tot…

El cert és que la festa a la Catalunya dels anys setanta, entenent-se com a festa popular, va viure un moment de renovació i engrescament important que va donar fruit amb un reguitzell de grups, col·lectius i companyies que iniciaren les seves primeres passes mitjançant l’animació al carrer amb cercaviles i accions a l’aire lliure.

Si ens referim, sobretot, als grups d’animació de cercaviles al carrer, podrem observar que és un gènere que posteriorment ha derivat més cap el teatre tancat (en un lloc concret, estàtic, podent ser un espai interior o exterior) o cap el teatre al carrer amb una manera de fer més estrictament teatral i professional que no pas amb l’espontaneïtat d’aquells primers anys on es bevia dels elements de les festes populars i tradicionals per reinventar-los i convertir-los amb uns estris per l’animació i agitació de l’espai públic obert (els carrers i places), provocant la participació directa de la gent, que passava de ser mera espectadora a participant.

Aquí es podria entrellucar una proposta de diferenciació entre el concepte “animació de cercaviles al carrer” i “teatre al carrer”, dos conceptes que s’entrelliguen però que en molts casos tenen escletxes que els diferencien. La combinació del teatre al carrer i els elements provinents de la tradició de les festes populars proporcionava una mena de cuina-laboratori experimental important de creació i expressió artística que anava proporcionant aire fresc d’innovació i espontaneïtat.

Amb tot això no diem pas que ja no existeixin grups d’animació que realitzin cercaviles pel carrer, però són ben pocs i comptats en comparació amb el nombre que van existir fa uns trenta anys enrere, tenint en compte que les circumstàncies històriques no són les mateixes, car malauradament la festa popular, un ens viu amb entitat pròpia, ha tendit massa a anar de remolc de la conjuntura política del moment o del sistema imperant de torn. Fins i tot, algunes de les poques companyies (les que han tingut més sort), que encara queden d’aquells anys i que actualment encara es dediquen al teatre al carrer, han perdut part del seu encanteri primigeni que les va fer néixer.

Dóna la sensació que això d’agafar un capgròs o un cavallet de cartró, llençar confeti i traques o ballar amb les xanques al so de les gralles sigués d’un altre temps, fins i tot, algú més agosarat ha parlat de canvi en la mirada atenta dels infants, que es veu que ja no són els mateixos i que han perdut la innocència, és a dir, que ja no cal allò de cantar el gegant del pi i sentir-se lliure mentre es va saltant darrere un titella gegant que corre pel carrer, o que ja no cal creure amb els titelles com a ninots màgics que parlen i expliquen històries o que allò del sol solet ja està passat rosca.

Aleshores no s’entendria com milers de nens i nenes, vulguem o no vulguem, queden embadalits davant del circ o dels seus personatges més inversemblants i estrafolaris, siguin pallassos, homes-bala, malabars… Potser són els grans que s’escriuen un guió que encaixi amb la seva manera de pensar més còmode o més adient pel moment, un moment actual que falla en els continguts culturals del sistema educatiu i amb uns mitjans audiovisuals i de comunicació que deixen molt que desitjar.

Podem entendre també que els anys no perdonen i que la gent que tenia vint anys als anys setanta ara en té trenta més i ja no està per bròquils…Això de saltar, cridar i córrer pels carrers cansa, gasta…, potser per això cal una renovació generacional de l’animació al carrer.

Per sort, actualment, encara hi ha un polsim d’il·lusió i candidesa en certs grups que es resisteixen a perdre els encants de l’animació i cercaviles pels carrers, tot i que, en general (sempre hi ha excepcions), els grups actuals estan més professionalitzats i especialitzats i no utilitzen tant els materials de la festa popular i tradicional, com passava amb els primers grups que emergiren als anys setanta.

Seria allò de sortir-se o no del guió establert, tant el guió intern i professional que es pugui tenir com a companyia pel pur rendiment econòmic, com pel guió establert des de fora a nivell de pautes a seguir per un bon espectacle (ordenances des de l’administració pertinent).

Ens podem imaginar que aquella manera de fer, més desperta, més inconscient que conscient, més pulsional que cerebral, està diametralment oposada a l’actualitat de la gestió cultural imperant: burocràcia més no poder, contractes de desenes de clàusules, control de seguretat, assegurances, ordenances civils, problemes viaris…

A part, hi pot haver també un factor psicològic d’òptica distorsionada: és aquell discurs que això de sortir al carrer ja no cal…, potser cal més que mai. Si hom es vol sentir l’espai públic com a propi, de tothom i de ningú en particular, cal sempre practicar el sa exercici de l’expressió lliure al carrer, sense sobrepassar allò ètic o cívic de sentit comú, però amb les dosis de transgressió que fagi falta.

A voltes, hom pot tenir la sensació que hem cedit l’espai públic a l’administració pública, que el gestiona en nom de tots i totes, però corrent el risc que es tanqui, s’oficialitzi, s’empobreixi i s’avorreixi allò que podria ser obert, alternatiu, ric i fresc.

Què estem fent doncs? Fem espectacles per distreure la societat? O potser seria allò de sortir al carrer a fer gresca com una necessitat vital d’expressió artística i festiva que provoca per si sola la participació natural de la gent? Potser encara ens manca llum per veure-hi clar.


© LA WEB DELS GEGANTS DE MATARÓ
www.gegantsmataro.cat



Anterior

Galeria

Següent


Darreres sortides en les que ha participat

10/06/1983 - Cercavila del Grup Barrila a Olesa de Montserrat
24/04/1983 - Bateig dels gegants de Tona




© LA WEB DELS GEGANTS DE MATARÓ
www.gegantsmataro.cat